Suposem que avui ens trobam pel carrer... / Maria Mascaró Oliver

Suposem que avui ens trobam pel carrer i et dic “ei, i tu, què en destacaries del nostre poble? Que et fa content/a de ser campaner/a?”. Tendries una resposta clara i preferida?

Jo ho he estat pensant i no sé què tendria més pes a la balança… Hi ha tantes coses que fan que se m’il·lumini la mirada i se’m faci mitja rialla a la cara quan pens en Campos, en ca nostra… I és després d’haver estat tants anys vivint a fora estant en contacte amb altres ambients quan, tot i  visualitzar determinats aspectes que subjectes a certs canvis serien millorables, aprecies encara més les petites coses que en el dia a dia de qualsevol persona de poble passen totalment desapercebudes…

Entrar a una tenda de poble i, amb bona potència de veu, “Bones!”. Anar caminant pel carrer i “Adéu, que vagi bé!” a tothom: que no saps ben bé qui és però la cara et sona? Idò que no falti una bona salutació. Caminar enmig del carrer. Anar a tocar a ca el veïnat perquè et falten dos ous per acabar de fer el dinar i tu dur-li un bon caixó de figues de moro que vas anar a collir ahir.

Arribada Setmana Santa i sentir “pensau en arraconar els cotxes avui vespre que surten els Quintos!”; i que no falti la reunió familiar en bon Dijous Sant per fer panades i robiols, i menjar-ne fins a reventar. El pa amb oli i el trempó que refresquen la panxa en ple estiu, amb un parell de tàperes i fonoll marí que ta mare té envinagrades de l’any passat (aclariment: un parell que no són dues, un parell mallorquí: un bon grapat!). Agafar la bicicleta i en mitja hora ser a la nostra platja: quilòmetres de terra verge, arena blanca i fina, amb aigües turqueses i cristal·lines… És realment un autèntic privilegi.

Anar a xerrar amb sa padrina i sortir d’aquella casa enriquida de tantes paraules nostrades que, sense adonar-mos, anam obviant del nostre vocabulari diari: “perventura, adesiara, bergantell, safarnària, gall forester, pareix una pultrú, aidar, anar al barramer, entre tantes moltes”. 

I d’altres relíquies nostres que, en sortir de la illa, és dir-les i la gent queda mig estorada: “idò, me(a)m, què noms?, llinatge, doi, cossiol, almanco, aixuxí/assuquí/assuquinos, becadeta, moix, ca/cus/cussa, tassó, fer muos, enrevoltillar, memeu, no me’n puc avenir, baf, xubec, qualsevol verb + “-era” – pixera, frissera, dormiguera, nedera…-, un pic -entenent-ho com “una vegada”-, tenir rusca, fer cadufos, nigul, xítxeros, i un gran etc“.

Amb tot això, només volia fer una mica de reflexió per remarcar petites coses que, en conjunt, conformen el que és la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra manera de pensar i ens fan ser qui som. Mallorquins, mallorquins i campaners.

Amb el pas del temps te n’adones del què signifiquen, què comporten. Si volem seguir sent qui som, cuidar les nostres arrels i estimar el que es nostre, és imprescindible que les mantinguem, que no canviem qui som pel fet d’entrar en contacte amb altres esferes. Perquè són petites coses que, juntes, ens uneixen, ens fan prosperar i ens ajuden a estimar més el que és nostre.

No podria acabar aquest text sense dir: “Visca els panxes roges” i “Visca Campos”. A cuidar-mos i a cuidar-lo, que només en tenim un.
 

Maria Mascaró Oliver