Pintor Càffaro

Pere Càffaro Jaume neix a Campos dia 15 de febrer de l’any 1866 a les tres de la matinada, al carrer del Campanar, número 4. Son pare és el fuster, i a estones músic, Gabriel Càffaro Puig, fill de Pedro i Joana Aina, i sa mare, aficionada a la glosa, Francisca Aina Jaume Vanrell, filla de Tomàs i Sebastiana. Aquari de naixement, dies després és batejat a la Parròquia de Sant Julià. Passa la seva infància a la seva vila natal, envoltat d'horitzons de planura plena de camins polsosos, d’hortals i fistonats de flor de taperera, i aprèn les primeres lletres a ca ses Monges Franciscanes. Pere comparteix bolles, baldufes i picolins i les flamarades del foc del dia de matances amb els seus germans Tomàs, Joana i Sebastiana.

De ben nin ingressa al Seminari Diocesà de Sant Pere, on roman set anys i on ja se li manifesta l’interès pel dibuix i, especialment, el retrat. L’anècdota conta que, entre llàgrimes, retrata un bisbe difunt dins el bagul. Tal vegada el caràcter que imprimeix durant la seva joventut allà és el que fa perdurar la temàtica religiosa de la seva pintura. El presbiteri de l’Església de Sant Julià de Campos acull les dues pintures murals d’excepcional qualitat  que evoquen Sant Miquel i Sant Joan de la Creu, així com també les 14 estacions del Via Crucis que fan la volta al temple. A Lluc, pinta la cúpula del monestir de Lluc amb personatges bíblics. Altres esglésies de Mallorca guarden en els seus murs més pintures i escultures: Felanitx, Monti-sion de Palma i, a Sencelles, l’escultura de Sor Francinaina Cirer. A cases particulars es pot trobar la religió feta quadre a partir d’un Sant Crist, un Cor de Maria, la Mare de Déu del Carme, un Moisès o el Beat Ramon Llull.

Entre 1885 i 1890, una vegada abandonada la carrera religiosa, estudia a l’Acadèmia de Belles Arts de Palma. Amplia estudis als tallers de Joan Mestre, d’un dels pintors Torres i de Ricard Ankermann, que exerceix sobre ell la influència destacada cap a una pintura romàntico-històrica. Ben prest mostra una vera inclinació pel retrat i realitza el del president del Govern, el mallorquí Antoni Maura. Poc després és guardonat amb una beca per estudiar a Madrid, una nova perspectiva i nous camins més amples que els illencs. Amb devers 25 anys és pensionat per la Diputació Provincial de Balears per estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, a Madrid, on rep classes de Vicente Palmaroli, Joaquim Sorolla i Juan Martínez Abades. El Museo del Prado és el seu millor mestre, li permet estudiar, analitzar i copiar a la perfecció llenços de Velázquez, El Greco, Tiziano o Goya. És aquí on es fa pintor, concep la lliçó, aprèn un vocabulari escollit i confita l’ofici al qual serà fidel fins a la mort. Casualitats de la vida, comparteix estada a Madrid amb un altre fill de Sant Julià, Joan Vadell Lladó “Boleno”, aclamat violinista del Palau Reial.

La seva esposa, Carolina Matilde Krüg García, neix a Lutxana, Bilbao, dia 17 de maig de 1875. Filla de pare alemany i mare basca, té la nacionalitat alemanya. De petita estudia a un col·legi d’Anglaterra, i posteriorment, juntament amb la seva germana Elisa, s’instal·len a Madrid. És una al·lota atractiva, d’ulls blaus intensos, ment cultivada i caràcter elegant. Una ànima moderna per a l’època que li toca viure. A principi de segle XX coneix Pere Càffaro dins l’entorn cultural madrileny que comparteixen. Prest s’enamoren i es casen a l’església de Los Jerónimos, i la marquesa d’Urquijo exerceix de padrina de noces. Carolina es converteix en la companya de viatge de l’artista fins a esdevenir musa d’algunes de les seves pintures.

L’estima familiar fa que la seva esposa i els seus fills també siguin retratats. Una de les seves obres més famoses és la de Carolina, exposada amb una gran riquesa colorista a través de la mantellina negra, el cosset groc i el clavell vermell. Els seus fills Gabriel, Francisca, Ricardo, María Luisa, Matilde i Elisa Càffaro Krüg també són els protagonistes d’una tirallonga de retrats. Els quadres més reconeguts socialment són el de la filla Elisa vestida de pagesa i el del seu espòs, Gabriel Moragues Siquier, també amant de la pintura i molt estimat pel mateix pintor, el seu sogre.

De Madrid torna a Mallorca aureolat de prestigi social. Amb un estil molt propi i característic per la seva època, és nomenat professor municipal de les Escoles Públiques i de l’Escola de Nàutica. És membre de la Reial Acadèmia Provincial de Belles Arts, de la qual arriba a ser Consiliari per Reial Decret. L’any 1910 és nomenat professor ajudant de l’Escola d’Arts i Oficis de Palma com a recompensa a un premi d’honor per un projecte d’escultura d’un panteó, presentat a una exposició a la Llotja. Al llarg de la seva professió i afició participa en nombrosos certàmens i es confirma com a pintor realista, acadèmic, romàntic, decimonònic i  tradicional, i assumeix un inventari d’escenes populars. La seva pintura, colorista però caracteritzada pel detall, s’enquadra en el realisme acadèmic. En general, la seva paleta és poc lluminosa i de colors saturats, i sempre dona una importància al dibuix. 

Càffaro crea un gran nombre de retrats, de bust i cos sencer, així com també alguns autoretrats. Segons el gust de l’època, el retrat és el gènere més brillant del moment. Com a resultat, les seves obres són imatges reals, amables i elegants. Il·lustres mallorquins com el president Antoni Maura, el batle de Palma, Antoni Planas, l’empresari tèxtil Vicente Juan Rosselló, el guitarrista, Bartomeu Calatayud, el fotògraf Josep Truyol o els religiosos Gabriel Llompart, Joan Perelló i Bartomeu Pascual. Capítol a part precisen els seus autoretrats. De pintor, de bohemi, d’il·lustre, sempre Càffaro.

Els seus retrats també mantenen la tradició idealitzada del classicisme juntament amb el desig de plasmar la singularitat de l’individu. La moda d’aquests retrats també arriba a Campos, on, al natural i a través de fotografies pòstumes, el pintor campaner retrata personatges senyorials com la mare i filla de Can Pere Ignasi, Àngela Obrador i Inès Oliver, la senyora àvia de Can Cosmet, Francisca Cerdà, o el capellà Càffaro.

El paisatgisme és un gènere que viu un moment d’esplendor al segle XIX amb l’augment de la demanda per part de la nova clientela burgesa. Aquesta classe social en auge s’identifica amb el seu paisatge natural. Gradualment, els elements de la natura van agafant protagonisme en detriment de la presència de la figura humana. És dins aquest context que Pere Càffaro representa la natura que l’envolta influït per la màgia de la Mediterrània. Els seus paisatges evoquen la frescor de la seva concepció, així com les tonalitats genuïnes de la seva personalitat, i la interpretació de la llum i la natura de Mallorca. Destaca la gràcia de les seves pinzellades, suggestives per si soles i d’un atractiu irresistible. Destaquen les marines i les àrees muntanyoses, com una oda a la nostra illa: molins, ermites, castells, barraques i pins, safareigs, jardins, platges, roques i el port. Bells indrets de pobles, costes i de Palma ciutat, la plaça i església de Santa Fe.

Les obres tractades sobre la natura morta són igualment destacables. Les qualitats de cada objecte reclamen tècniques variades segons el seu caràcter i un domini profund de la tècnica per adaptar el convenient en cada cas. Podem citar entre d’altres el gerro d’aigua finíssim amb les seves transparències i la sobrietat en la seva composició o les riques harmonies verdes i roses de clavells sobre fons blanc. Bodegons de fruita nostrada com pomes, magranes i raïm. Flors i papallones; perdius i tomàtigues, geranis a balquena.

Les seves obres creades sobre escenes costumistes són composicions de caràcter decoratiu, en les quals es reuneixen tots els distints gèneres de la seva pintura i les figures i grups viuen i es mouen. No ho fan damunt uns fons convencionals creats exclusivament perquè destaquin, sinó sobre paisatges que evoquen plenament la naturalesa i que entonen amb el fons, formant rics conjunts on la fantasia se mescla amb la realitat, obtenint bells resultats. Casetes de la pagesia, porxades d’antany, pous i cisternes, i personatges matancers, ballant a la mallorquina i tocant les xeremies. Animals de corral, galls i gallines, faraones. Amb aquesta vena costumista Càffaro, a vegades, també canvia el pinzell per la ploma per disfressar-se de crític d’art i escriptor. Ses Matances, publicada a “La Roqueta” i més tard a “Brots i fulles” fa constar un regionalisme costumista que l’aire ciutadà mai li resta. Com a il.lustrador, destaquen dibuixos a la publicació Muchachita, situaciones líricas de Miguel Sarmiento Salom (1902) i la col.laboració amb il·lustracions a la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa de Mn. Antoni Maria Alcover (1930).

Entre les distincions que rep per la seva carrera destaca la medalla de plata que obté per un retrat a l’Exposició Balear de Sóller de 1897 i la medalla d’or per l’oli “Taller de pintor de brocha gorda”. Pintor i professor, Càffaro passa la vida dins el Círculo de Bellas Artes de Palma, el qual, l’any 1944, li dedica una gran exposició motivada per amics, alumnes i exalumnes. També se’l pot trobar caminant pels carrers de Ciutat, dirigint-se cap al Círculo Mallorquín -actual Parlament de les Illes Balears- del qual n’és membre. És un club selecte, tancat, d’amics, on els ciutadans d’un elevat estatus social es reuneixen en tertúlies i festes. Amant de la música, organitza i dirigeix un espectacle al desaparegut Teatro Lírico de Palma i també dibuixa pasquins pel Teatre Principal. És així com Pere Càffaro s’aplega amb personalitats il·lustres del món de les Arts de la capital, com l’escriptor Josep Maria Tous i Maroto, el compositor i guitarrista Bartomeu Calatayud, el periodista Jordi Andreu Alcover, l’escultor Tomàs Vila, el paisatgista Ramon Nadal, el pianista Jaume Roig, el dibuixant i fotògraf Jeroni Juan Tous, l’escriptor i crític d’art Gaspar Sabater...  L’any 1910 també forma part de l’Associació d’artistes pintors i aspira a la plaça de conservador del Museu Provincial de Mallorca.

Càffaro pinta a Ciutat. Assenta el seu estudi a diferents adreces: Porta de la mar, al carrer del Sol, José Villalonga, Comte de Sallent… Espais amb una mateixa característica. Espais amb llum. Aquesta llum de pintor bohemi que il·lumina generosament cada un dels metres quadrats. Escales, terrats i tallers de feina que fan sentir el deliri del desordre, i és precisament aquest fet allò que el fa més artista. El cavallet eixancat, pinzells romputs, iris de paletes, un llenç amb un esqueix, una granereta, qualque xamberg vell, botelles de llet, d'aiguafort i oli de llinosa en perillosa confusió. Tres potes de cadira damunt una natura morta. Un àngel i un vestit, junts en un racó. I el riure de la llum, per la finestra, vessant sobre el conjunt la irisació. 

L’any 1941 sofreix la pèrdua de l’amor de la seva vida: Carolina Krüg mor. Dolor alleugerit per una descendència florida. Són uns anys en què la família Càffaro creix, els fills es casen i dibuixen una estampa familiar amb quinze infants. ‘Abuelo’, és així com els seus nets el coneixen. L’abric, les ulleres i el capell embolcallaven un padrinet de veu profunda i afecte desmesurat cap als infants. Encara avui el recorden com un home molt al·loter, contador d’anècdotes, que els passejava per les fires donant-los la mà i els repartia un duro de xocolata si li feien una besada.

De Gabriel i Catalina Oliver; Pedro Carlos.
De Francisca i Andrés Crespí; Marta i Maria Isabel.
De Ricardo i Rosa Pons; Pedro i Rosa.
De Matilde i Jaume Pizà; Catalina, Francisco, Matilde, Pedro i Maria del Carmen.
D’Elisa i Gabriel Moragues; José, Pedro, Catalina, Gabriel i Elisa.
Maria Luisa mor sense descendència als dos anys de vida.

Dimecres, 26 de juliol de 1944. L’Ajuntament de Campos, en sessió ordinària, acorda per unanimitat nomenar fill il·lustre de la Vila de Campos el pintor Pere Càffaro Jaume el proper dimarts, 15 d’agost de 1944, festa de la Mare de Déu d’Agost. Diada que comença amb la diana florejada per la Banda de cornetes i tambors i les tradicionals corregudes de joies i pollastres. Seguidament es descobreix la làpida que converteix el carrer del Campanar en el carrer del Pintor Càffaro, s’assisteix a la Missa Major Solemne i es procedeix a la proclamació oficial de Fill Predilecte, moment en què se li lliura un diploma i es presenta un autoretrat propi. Jordi Andreu Alcover, misser, escriptor i poeta, pronuncia un discurs en què narra la biografia del fill il·lustre, en un acte presidit pel batle Damià Obrador Càffaro, el Secretari del Governador Civil de la Província, Diego Casas Bricio, l’Ecònom de la Parròquia, Mn. Sebastià Garcies Palou i el secretari del Cercle de Belles Arts de Palma, Julio Sanmartí Perea, entre altres personalitats.

Pere Càffaro viu els seus darrers anys acompanyat de la seva família al carrer Comte de Sallent de Palma. Després de nou dècades pintant el llenç de la vida, mor dia 23 de maig de l’any 1959 a Ciutat als 93 anys. En els 60 anys del seu traspàs, aquestes han estat algunes de les accions que se li ha brindat a títol pòstum.

1959. El Círculo de Cultura y Arte organitza una exposició-homenatge de pintures originals en què es llegeixen alguns dels seus articles.

1973. La Parròquia de Sant Julià celebra el centenari del temple, i en un dels actes festius un parell de joves donen vida als fills il·lustres encolcats damunt una carrossa.

1984. Damià Huguet escriu “Record antic de Càffaro a Venècia” on relata la sorpresa de trobar-se un “càffaro” penjat al Cafè Florian de la ciutat italiana.

1990. L’Ajuntament de Campos i el Centre Cultural inauguren una exposició antològica a l’Auditòrium de Campos.

1990’s. L’Ajuntament de Palma li dedica un carrer entre els barris de s’Olivera i el Amanecer. 

1994. La Fundació Barceló de Palma exposa la seva obra.

1996. Damià Huguet publica Les fites netes, que inclou el capítol “Record antic de Càffaro a Venècia”.

2008. El Museu Diocesà de Mallorca exposa l’obra “El pi dels Montcada” com a episodi històric dins els actes de la Festa de Sant Jaume.

2019. L’Ajuntament de Campos enceta el 75è aniversari del seu nomenament com a primer fill il·lustre amb una intervenció artística. Deu retrats estampats en banderoles són penjats als fanals dels carrers embellits de Plaça i des Convent.

2019. La gala “Feliç 1819” de Trenc Espectacle, dedicada al bicentenari del Museo del Prado, posa en escena el personatge de Pere Càffaro interpretat per Joan Ignasi Servera.

2020. L’Ajuntament de Campos crea el fons gràfic Pere Càffaro i presenta l’exposició de la seva vida i obra al Casal de Can Pere Ignasi dins la festa de Sant Julià i Santa Basilissa, patrons de Campos.