Records de ses Covetes, d'un bell paradís / Joan J. Mas Roig

No era fins a sant Cristòfol, quan els primers porrerencs compareixien al llogaret de Ses Covetes. Sempre han pensat que aquest paradís terrenal és seu, car som ben pocs els campaners que hi estiuejam. El meu pare, quan la gent de Porreres reivindica com a seu aquest redol de Campos, sempre els diu, per fer-los riure una mica, que si volen nedar al terme de Porreres, que se facin una piscina a la pedrera de Monti-Sion.

Són molts els records que en tenc d'aquest lloc, ja que quasi puc dir que hi vaig néixer en aquest llogaret. A principi de juliol, ma mare nedava tan a gust quan li pegàrem els mals i vaig decidir sortir del seu ventre, on tan bé hi estava. Ja vaig néixer emprenyant, se pot dir, sense cap tipus de dubte, i encara no m'he aturat de fer-ho.

No hi havia llum, ni estava asfaltat, ni tan sols gairebé es coneixien Ses Covetes, ni menys encara la platja d'Es Trenc, que pocs anys després agafaria tanta fama, en primer lloc, per ser una platja naturista i, en segon lloc (o en primer si voleu) pel gran rebombori que es va crear, per protegir aquesta zona meravellosa que tenim els campaners i conservar-la verge. Ben poca gent anava a nedar... deien que es Trenc era perillós, que estirava cap a dins, allò que "la mar fa forat i tapa", inclús a s'arenal d'en Tem hi havia la creu d'en Tem que recordava aquest pobre senyor que havia mort ofegat, temps ha…

El meu pare, en Joan Barrala, aleshores regidor de l'Ajuntament de Campos, juntament amb en Joan Mesquida, porrerenc i coveter de primera, i el tinent de batle Francisco Ferrer (el manescal de ca's rajoler), a l'època del batle Nicolau Pizá, varen ser els que varen fer possible dur l'electricitat fins a Ses Covetes. Això va ser l'any 1976. Sempre conta el meu pare, que la majoria de porrerencs no n'estaven gens contents i remugaven per haver de pagar tot l'any una electricitat que només emprarien els mesos d'estiu. Com diu la cançó: "A Porreres són xuetes, ja no ho has de demanar, perquè varen baratar, Jesucrist amb figues seques".

Per un nin petit que era aleshores, aquell tros de Campos era un autèntic paradís. Aquells estius eren com els de la sèrie de "Verano Azul", caminades a mig horabaixa per la platja d'Es Trenc, on quan tornàvem de la "piscineta" (allà on es recull l'aigua que du cap a la salinera), ens menjaven les beates, que curiosament, per sant Jaume, desapareixien com per art de màgia.

En aquella època, res no estava prohibit. Tothom sabia on eren els límits i no calia prohibir res, no com ara, que aviat prohibiran poder respirar.

Anàvem amb en Joan Mesquida a cercar pops, l'horabaixa amb els amics i un gambaner a cercar gambes, a cercar crancs o quatre pegellides. Ben poca cosa ens feia contents i feliços. Per sort, gran sort, no hi havia mòbils, ni plays ni maquinetes i fort i no et moguis l'aventura, la creàvem noltros, amb la nostra imaginació i amb ben poca cosa ens conformàvem.

Els al·lots ens divertíem anant a ses canteres d'arena que -en aquella època encara funcionaven- per veure com extreien l'arena i per poder pujar damunt la maquinària quan acabaven les tasques diàries.

No ens movíem de tot l'estiu d'allà, com a molt agafàvem les bicicletes (no hi havia sols cotxes per la carretera) i anàvem fins a sa "barraca fonda" i un cop a l'estiu, anava a peu amb sa padrina Bel a fer un gelat o un refresc al primer xibiu que hi va haver enmig del pinar que era a ca'n Dimoni.

La bicicleta era el nostre mitjà de transport. Al començament de l'estiu agafava bicicleta i el padrí Barrala el seu motoret i des de Campos, anàvem cap al camí de sa Barrala fins a arribar a ses Covetes. A mig camí, ens aturàvem davall una figuera que feia una bona ombra per beure una mica d'aigua fresca que duia el padrí i agafar forces per tornar a partir.

Amb el temps, decidírem tornar a posar en marxa les festes d'estiu a Ses Covetes. Cada any, quan arriba la fi de l'estiu (sempre m'ha recordat la cançó del Dúo Dinámico: "El final del verano"), treim taules i cadires davant les cases i cada un hi posa el que bonament pot per fer un sopar a la fresca. L'horabaixa hi ha jocs pels infants, concert a la llum de la lluna, i una rifa per acabar la festa.

L'horabaixa, abans d'encetar la festa, obrim la capelleta de Ses Covetes i s'hi celebra una Eucaristia. No vos imagineu la màgia d'aquesta Eucaristia, a vorera de mar.

I com no, què vos pensàveu, fins i tot tenim un himne coveter. Aquest himne és de l'any 1932-33 de lletra de Mercedes Massot i música de Xana Fernández de Ferrando i diu:

"S'orquestina, música fina
a ses Covetes jo visc.
diguem visca s'orquestina,
s'orquestina de marisc. (Tornada)

1. Quina orquesta més salada,
es passeja a ses Covetes,
posem flors i castanyetes
que la gent està animada.

2. Quan plou aquí mai hi ha fang
però es vent hi té envestida.
diguem visca mestre Cranc
i també en Pegellida.

3. Benhaja idò ses Covetes
ara m'heu de fer un favor
de fer tots mamballetetes
per als músics i el director.

Diven que a mesura que ens feim grans, recordam més el que vàrem fer de petits, que d'allò que vàrem sopar ahir vespre. A jo ja me comença a passar el mateix... els records del passat, se m'acumulen més que els moments de l'avui.

Són tants els records que m'omplen, que me costa pensar un estiu sense poder estar a Ses Covetes. D'allà naixeren els primers bons amics, els primers amors i desamors, guaitar les primeres estrangeres que anaven mig despullades, i un llarg etcètera. Com diu en Martí i Pol al seu poema Lletra a Dolors: "Em costa imaginar-te absent per sempre, tants records de tu se m'acumulen, que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te". Perquè el record d'un lloc com aquest, no s'acaba a l'estiu, sinó que perdura en mi durant tot l'hivern i repensar en els moments viscuts, em dóna força durant els dies curts, grisos i freds de l'hivern.

Com diu una cançó: "si no existissis, t'hauria d'inventar", perquè si no existissin Ses Covetes, part de mi, del meu ser, no existiria.

Amics i amigues, campaners i campaneres, residents de pas, nouvinguts, migrants amb papers i sense papers, joves i no tan joves, treballadors, becaris i precaris, gent estimada, parents i benefactors i sobretot el que no em coneixíeu ni sabeu perquè estic fent aquest escrit, vos convit a conèixer si no ho heu fet ja, aquest racó de la nostra estimada terra de Campos, de gaudir de les seves aigües cristal·lines i si podeu, passegeu ran de mar a primera hora o a darrere del dia, per poder gaudir de la tranquil·litat, i sinó, que vos armeu de paciència, i hi aneu a migdia, al mig del bullici de la gent i que, en definitiva, aneu quan hi aneu, que ho disfruteu molt.

I si sou d'aquells que vos agrada mirar la mar, vos convit a seure vora els escars, mirant cap a Cabrera, amb la mirada perduda dins la mar, aquest Mare Nostrum, perquè tal vegada, en una d'aquestes ullades, veureu bramular i guaitar sobre les aigües, a en Freu, la bèstia de foc de Ses Covetes.

Molts d'anys, bones festes, i que visca la Mare de Déu d'Agost!

Joan J. Mas Roig,
Campaner, coveter i advocat.