Pregó de les Festes de la Mare de Déu d'agost 2024 | Joan Adrover Castellà

Bon vespre, benvolguts i estimats Campaners i Campaneres i tots els que heu vengut aquí per donar el sus a les Festes de la Mare de Déu d’agost. En primer lloc vull agraïr-vos la vostra assistència com també donar les gràcies a la batlessa i a tot el consistori per haver-me tengut present i donar-me aquest honor, i que esper estar a l’altura que es requereix.

Quan la Batlessa, na Francisca Porquer em va cridar, no m’esperava mai lo que em volia proposar, normalment estic avesat a viure situacions una mica complexes, però en aquell moment, he de reconèixer que vaig quedar ben parat, hi va haver uns segons que no sabia que havia de dir ni com havia de reaccionar, van ser una mescla de sensacions d’emoció, gratitut i responsabilitat i vaig respondre, clar que el faré i moltes gràcies per haver pensat amb jo. Quan vaig haver penjat, va ser quan vaig començar a tenir torçons i ser conscient de la responsabilitat que havia adquirit, i que hi havia una feina que fer, ja que jo som més pràctic que teòric. A ca nostra, van reaccionar… no sé ben bé com dir-ho, ja que sempre són molt crítics amb jo i tenim visions diferents, però van fer una cara de sorpresa amb alegria i satisfacció al mateix temps. Na Coloma, va dir: i tú has dit que sí tot d’una, no? No has de pensar res, primer dius que sí i després t’ho penses. No vaig poder evitar riure, i pensar com me coneix. En Joan, en Toni, en Miquel i na Margalida, no van dir res, però vaig veure la sensació d'alegria i agraïment reflexada a la seva cara. Perquè era un regal per la nostra família.

Així que ara veureu el resultat,

Bé, pels qui no em coneixeu, som en Joan Adrover Castella, de Can Pulsera, pare de quatre meravellosos fills, una nina (ja és tota una dona, però per jo sempre serà una nina) i tres nins. Fill d'en Joan Pulsera (es Ferrer) i de na Coloma de sa Teulera. Som el segon de tres germans, el meu germà gran n’Andreu i la meva germana petita na Joana Maria. Amb ells sempre he tengut i encara tenim una relació molt estreta. Ells són els meus puntals.

Els meus estimats padrins, els quals he pogut gaudir durant més de 35 anys, han estat un regal preciós que m’ha fet la vida. Així que malgrat no siguin avui aquí entre noltros en cos present, hi serán amb la seva essència. 

Els meus records amb el padrí Andreu els tenc ben present, encara ara record quan s’acostava la semana de sa fira de ses Vaques i ell, que menava una pala, era l’encarregat de preparar sa pista del concurs, escampava i aplanava l’arena, i jo, quan sortia d’escola partia escapat cap allà i pujava a la pala, m’encantava estar allà dedins amb ell, amb aquella olor de foravila que feia, que encara me pareix sentir. Amb ell, vaig aprendre moltes coses de fora vila, m’encantava anar a s’hort veure lo ben cuidat que ho tenia tot, aquell alfals verd, aquell safareig ple de carpes, aquells ginjolers, i a la vila, a dins sa portassa que cobrava vida a l’estiu amb ses tàperes, mos posava al meu germà i jo a dins sa porgadora i era més divertit que qualsevol atracció de fira. I sa padrina, que sempre li hem dit sa padrina pulsera i lo únic que té de pulsera, és l’home i els fills, que no és poc. Ella, de bon dematí s’aixecava per ensacar les tàperes, abans que vengués el camió de Llubí a cercar-les, i me contava que la seva padrina, que també va comprar tàperes les posava dins quarteroles. 

Era una cuinera i una treballadora de primera, dic era no perquè ja no hi sigui, sinó perquè ara ja no pot fer tot lo que feia en aquell temps. Quan hi quedava a romandre, me'n record com si fos ahir de les rondalles que me contava, qualcuna se la inventava, perquè m’ho va reconèixer no fa massa anys. Sa padrina ha dedicat la seva vida als altres, el seu pare va morir jove, concretament un any després d’ella casar-se. Va tenyir el seu vestit de núvia de negre per fer-se un vestit de dol. Va tenir quatre infants, mun pare, el tio Miquel (es barquer), que era el meu subministrador de fustes per fer tota casta de manualitats, i encara ara ho és, per unes altres utilitats, el tio Andreu (es Ferrer) amb qui vaig passar gran part de la meva joventut i adolescència i sempre he admirat, i la meva padrina jove na Francisca la que sempre m’ha fet costat i sempre hi és. La seva mare, sa repadrina Francisca, es posà malalta i també la va cuidar fins a lo darrer, jo la vaig conèixer, però la vaig conèixer ja malalta. En canvi els pares del padrí Andreu no els vaig conèixer, però he sentit contar tantes coses que pareix que he compartit molts de moments amb ells. Vivien al Cruce de Can Pulsera, ara conegut com sa rotonda de sa Colònia o des Formatges Burguera. Allà hi tenien ca seva, una petita vaquería, una sínia i una era, ara ja només queda sa caseta des motor, que gràcies a la Tia Margalida (la germana petita del padrí Andreu) i les ties peluqueres ( nebodes del padrí) he pogut tornar juntar les partions. I ara, aquell motor que ja no tenia empena, ha estat renovat donant una nova embranzida. Ses vegades que hi he anat amb sa tia Margalida, he disfrutat de veure que cada fita li duia un record, que era com si el temps no hagués passat, veure el llorer ,el caquiner o l’esparreguera que recordava de quan era petita, veure brollar l’aigua del pou cap a dins sa pica i no poder evitar posar-hi ses mans per beurer-ne un bon glop i tenir la sensació que és l’aigua més bona que ha begut mai, la de la terra on va passar la seva infantesa, o agafar la xapeta i treure les arrels d’aquell regalèssim immillorable, això senyores i senyors, no té preu. Així que ara me toca a jo, no perdre l’essència d’aquell trosset de terra, i quan aneu cap a la Colònia i me veis per allá de bon gust vos donaré un trosset de regalèssim, perquè allò sempre serà Can Pulsera.

Per altre Banda, el pare de mu mare, el padrí Joan, o en Joan teador o en Joan de sa teulera, ja que va dedicar gran part de la seva vida a fer feina a la teulera del seu sogre, també puc retratar com si fós ara, quan mos passetjava per dins sa teulera amb aquell carret de tres rodes, aquell polssim, aquella olor a fang, aquelles politges traginant-lo, els treballadors acompassats agafant les teules amb aquella pala amb forma semicircular i quan el meu germà i jo jugavem per damunt sa muntanya de clovelles d’ametla que empleaven per fer foc a nes forn, o la quantitat de cendrés i altres avalòris que feiem de fang al corral de cals padrins. O aquells caremel.los de café amb llet que sempre duia a dins els cotxe. També l’acompanyava a donar menjar a les gallines a la Curia Fosca. 

A l’estiu anavem a pescar amb el llaüt, allò era riquesa, i no estic parlant de doblers. I la padrina, que vos puc dir d’ella. Era la meva amiga incondicional. Anavem els horabaixes a nedar a Cala Galiota, menjavem gelat i qualque pizza des Jardins. La record sempre amb un ventall amb sa mà (ni vaig espenyar més de dos i més de tres).

El repadrí Jaume, en Jaume teador, passava els horabaixes mirant els bous o el futbol a la televisió de caixó que tenia,i a damunt sa televisió hi tenia un gall que canviava de color segons el temps,  quan no feia res d’aquestes dues coses, era pel corral que tallava canyes per fer filoes, sí filoes, en tenia la casa plena, i crec que no hi ha cap veinat ni cap amic que no en tengui qualcúna. De fet la filoa que duu la Dama dels Cossiers de la nostra vila és feta seva, així que cada vegada que vegeu els Cossiers ballar podreu veure aquesta feina artesana del meu repadri Jaume. La repadrina, nomia Gabriela, jo no l’he conegut, però també he sentit tantes coses d’ella que me pareix que he passat la meva infantesa al seu costat. Noltros no la coneixem com sa padrina Biela, sinó com sa padrina de Marina, ja que van passar gran part de la seva vida a una barraqueta anant cap a ses covetes, és una barraqueta que està casi ben enmig del camí, abans d’arribar al nou pàrquing. Tots hi heu passat més de dues vegades, però a partir d’ara veureu aquella barraca esbucada i que fa nosa, amb uns altres ulls. Sa padrina de Marina i es padrí Jaume, formaven un bon equip, eren generosos i feiners, i si tenien convidats, aviat tenien foc a nes forn i sa coca en marxa, tan li era coca de trampó o de verdures i si vos estimaveu més dolç, ja tenia un pastó per fer bunyols. En més d’una ocasió sa meva padrina pulsera, m’ha dit que li record a ella, i això fa que m’ompli el pit d’orgull.

Així que si anau a ses covetes, en passar per ca sa padrina de Marina, afinareu aquella barraca esbucada i les restes d’un forn de llenya, imaginau-vos als meus repadrins que ja treuen sa coca que és cuita.

Els repadrins de sa teulera, només vaig conèixer la padrina Joana Aina, el padrí Miquel no el vaig conèixer, però pe’l que m’ha explicat sempre mu mare, era un padrí sobreprotector, i sempre, sempre defensava a mu mare, bé lo que fan els padrins. I sa padrina la vaig conèixer els seus darrers anys de vida i ja ni hi veia, però estava asseguda a sa camilla de sa galanía i quan hi anavem sempre ens tocava sa cara i li deia a mu mare: ai Coloma, no els puc veure però tothom me diu que són molt guapos. I el meu germà i jo mig empegueits mig contents mos miravem i reiem. I anant una mica més enrere el seu pare, ho sigui el repadrí de mu mare, que era pastor, va fer un flabiol d’ametller i el feia sonar que era una meravella, i com ho sé, perquè m’ho han contat i perquè ho he sentit, ja que, aquí on la veis, mu mare feia de reportera, i amb cassette i una cinta gravava gloses, dites i cançons dels seus padrins i repadrí. Aquest flabiol que tenc en ses mans és el seu, el que ell va fer i el que ell va fer sonar fa més de 100 anys.

Se veu que això de fer sonar el flabiol mos ve d’enrere, ja que el pare del padrí Jaume ja era fabioler i juntament amb un Xeremier feien colla i sonaven per Ciutat.

La meva infància, la record preciosa, viure a un poble com era Campos abans, tranquil on tothom se coneix, poder anar a escola a peu, però sempre m’havia d’acotar per travessar els ferros de sa ronda, ja que els ferros que ara posen per la fira de les Vaques estaven posats tot l’any. Travessava aquell solar gran que tenia un bon caramull de terra enmig, o de neu, (s’any de la neu) i que a dia d’avui el coneixem com la plaça Estació.

En Sortir d’escola, molts de migdies anavem a ca ses monges a veure Sor Antònia, que havia estat mestra nostra quan erem més menuts. Un any mos va proposar fer-mos classes de Francès i va cercar llibres de quan era jove i mos va ensenyar un trosset d’aquest Idioma.

Els horabaixes, en sortir d’escola feiem sa primera aturada a Ca na Punta, aquell mostrador ple de xuxeries i tots estavem a defora que les mos menjavem amb els ulls, amb 5 duros ja en podiem comprar qualcuna, i amb 100 pts ja hi havia una bona bosseta, després de fer els deures anava al camp d’esports, a l’hivern anava a atletisme a n’aquella pista de grava i un dels nostres entreteniments era pujar la costeta del túnel que conecta els vestuaris amb el camp. També molts d’horabaixes el passavem a s’Escrui i al club d’esplai.

Arribaven les festes des Palmer, i ens ho passavem d’allò millor amb els jocs populars, i lo que m’agradava més era la rompuda d’olles, i la norma que tenien era que el qui pegava a s’olla es quedava lo que hi havia dedins. Cada any dins una olla o dues hi solia haver un conill de rata, i jo somiava que em tocàs qualque any, i mai tenia sort. Un any quan vaig rompre l’olla, abans de destapar-me els ulls, ja sabia que m’havia tocat, ja que vaig destriar el crit de mu mare ( que no era gens animalera) i vaig dir; sí enguany sí. I després a dins el cotxe sa padrina Catalina, va voler mirar si era mascle o femella, amb sa mala sort que el conill de rata li va fugir per davall el seient….mu mare va tornar com a boieta.

El fi de curs de l’escola marcava l’inici de les vacances d’estiu i feiem aquelles mostres de música i ball tan emocionants. Un mes abans els Mestres ens ajudaven a assatjar i preparar aquell dia que a tots ens agradava, ens sentíem tan importants i tan artistes, i sempre sortien molt lluits. I l’any que ens tocava anar de viatge d’estudis vam fer una comèdia; L’amor venia amb taxi dirigida per Don Toni Picón, a jo em va tocar fer de presentador juntament amb na Catalina Mas, i l’obra la vam fer al Teatre des Modern.

A l’estiu anàvem a natació, mu mare ens acompanyava amb el vespino i qualque horabaixa anàvem a nedar a Ses Covetes i miràvem aquells cavallets que hi havia a un hort abans d’arribar. Ja un poc més gran passava molt de gust d’anar a waterpolo, aquella piscina de rajoles grosses amb aquelles dues dutxes que tenien un grifó a nes cap i un a n’es peus. A finals de Juliol sempre anavem de campament a Cala Murta.

Després venien les festes de sa ràpita i després ses de sa Colònia, anàvem a l’amollada d’anneres, que d’annera no en vaig agafar cap mai però síndria i meló qualcun.

I ja tocava ses festes del nostre poble, ben ple de paperins, i tots sabem bé, que la Mare de Déu d’Agost sempre banya els paperins. S’horabaixa pintavem al carrer amb guixos i la recompensa era un polo de gèl, que els més petits acabaven ben enfitats. Sa verbena, es relleu de quintos, (ja que a Campos, els Quintos és una peça molt important, i tothom està orgullós de la seva Quinta, o almaco jo) els anys de sa Festa Panxa Roja, una festa pel meu gust, molt encertada, crec que era una festa que tots els Campaners i Campaneres passavem gust de fer poble.

I a jo, que m’agrada participar a ses festes, i més si són al poble on m’ha vist néixer i m’ha vist créixer, i anar pel mig i conèixer la gent i fer una xerradeta amb un i l’altre, gent que fa estona que no has vist, no ho sé, m’agrada que aquest poble sigui familiar.

Però el dia més bo era el de les corregudes de joies i pollastre, quan tots esperàvem a davant la sala i el Saig mos donava una canya i a canvi el segon Batle ens compensava amb una moneda de 100 pts que treia de dins aquella bossada, per dur-la a puesto, tothom feia grapades, no en quedava ni una en terra.

El dia de la mare de Déu, no hi havia temps de fer cap becada perquè teníem un fita molt important, que gairebé tots els Campaners i Campaneres assistiem, eren les carreres de cavall a s’Hort d'en Blanc, aquell bater de sol, aquell ambient de gent autèntica, aquells cavalls, aquella gravilla que sortía volant al pas de les rodes dels cabriols, era…emocionant. 

El vespre esperavem impacients els focs que resplendien plens de respecte i admiració, donant per acabades les festes.

També record bé les carreres de natació i anys més envant les demostracions de natació sincronitzada amb joves i nines de la nostra vila. I un any que mon pare va participar a les carreres de bicicleta, i noltros mentres l’esperavem a la plaça dels tres Molins jugant a botar aquella bassa que hi havia a la pastera d’enmig, i a que no endevinau qui va caure dins aquell llot?

Vaig formar part de la banda de tambors i cornetes, que van impulsar Don Guillem Dameto i en Jaume Nicolau. I sortiem a totes les festes de la vila. I un estiu van tornar a posar en marxa es Velódromo, i m’hi vaig apuntar, vaig passar un guster de rodar per la nostra voltadora, quina llàstima que no l’haguem sabuda conservar.

Vaig acabar l’EGB al Col.legi Fra Joan Ballester, guard molts i bons records de tots els Mestres, però sobretot de la frase que ens va dir el darrer dia la mestra Antònia Corema; a n’aquesta vida, és igual lo que sigueu, si sou fusters, ferrers, picapedrers, metges o arquitectes, lo més important, és que faceu lo que faceu, ho faceu lo millor possible.

Després vaig acabar l’ESO a l’IES Damià Huguet, però que els primers anys va ser IES Llucmajor secció Campos.

Amb desset anys, amb el suport dels meus pares, vaig decidir partir cap a Barcelona per estudiar Ajudant Tècnic Veterinari i Ensinistrador de mamífers marins. Aleshores començava haver-hi telèfons mòbils a l’abast de la majoria, però sense internet ni res de tot això, podiem escriure missatges i intentavem abreviar totes les paraules possibles perquè com més llargs més pagavem.

El dia que vaig partir l’he recordat moltes vegades, els meus amics damunt l’acera de ca nostra i jo després de despedirme pujar al cotxe i girar el cap, cap enrere,  amb la certesa que quan tornas ja res seria igual.

Vaig compartir pis amb gent de la vila, i vam viure moltes aventures junts. Anys més envant, la vida ens ha tornat a connectar aquí a Campos.

Van ser dos anys molt enriquidors, i un canvi gros, allà  vaig descobrir moltes coses i una de les que més me va impactar va ser les festes de Gràcia, que vol dir tot un barri de la ciutat comtal fent foguerons i ballant ball mallorquí? Aquí vaig ser conscient de que havia de reprendre el ball i les tradicions de la nostra illa, i que si noltros, els Mallorquins no conservam lo nostro, qui ho farà? No m’hagués figurat mai que dotze anys després, hi aniria a sonar amb el meu propi grup.

A la tornada cap a Mallorca vaig passar a formar part del Centre Cultural de Campos, on vaig aprendre moltíssimes coses de la nostra cultura, preparavem exposicions de indumentaria, de pesos i mesures, d’eines, organitzàvem conferències, vam crear l’esbart de dimonis més gran de Campos acompanyats de tres capgrossos, i a l’estiu no podía faltar el concurs de gelat de bomba.

L'any 2003 vam anar a ses festes d’Es Mercadal, amb el grup d’amics, i qui m’hagués hagut de dir que un mes després me passejaria a les festes de la la Mare de Déu d’agost amb la que ha estat la meva companya de vida? I qui m’hauria dit que hauríem compartit les darreres edicions de la esplèndida Festa panxa roja? Cada vegada que qualcú diu panxa roja, me recorr pel cos un sentiment d’orgull i d’enyorança a la vegada. Va ser una de les festes que va unir la gent del poble, era un dia que tots sortiem a passar-ho bé i a fer poble, ben enmig de la vila, gent de totes les edats i els Quintos com a protagonistes. Aquesta darrera Festa panxa roja, sería la darrera en participar-hi sense fills, ja que a l’Octubre de l’any següent va néixer na Coloma i amb ella una felicitat immensa. La nostra il·lusió era tenir quatre fills, sí era la nostra il·lusió, era el nostre pla de futur i així ho vam fer, i han estat i són la nostra alegria, la nostra prioritat i el nostre tresor més preuat.

Amb una aclucada d’ulls han passat 20 anys, i na Coloma, en Joan, en Toni i en Miquel, han tornat grans, i noltros… també. I avui públicament els hi puc dir, l’orgullós que estic de veure en les persones que s’han convertit. 

La nostra família no només ha crescut en fills, sinó amb cosins, el meu estimat fillol i els seus germans, els meus fantàstics nebots, i els fills de la meva estimada cosina.

Com anècdota familiar, vos vull explicar, que l’any 2005 ens vam casar, i casualitats de la vida que va coincidir en l’any que els meus pares celebraven les noces de plata i per afegitó, també va coincidir que era l’any que els meus padrins, sí tots quatre, celebraven les seves noces d’or, per això, quan vam fer els primers 10 anys de casats, vam decidir fer una petita cerimònia per celebrar-ho amb ells.

També l’any 2019 vam inaugurar l'exposició Penyora, persona en qui es diposita l’amor i el record més afectuós.

 La intenció de l'exposició va ser enllaçar art i cultura, la meva musa, la meva Font d’inspiració, fou la familia, ja que la vaig representar amb una línea de les meves arrels seguint cap al futur, on tengués cabuda tot el fullatge generacional.

Inspirat en la meva família, però cada un ho pot traslladar/interpretar en la seva pròpia, ja que són objectes, formes i imatges, que bé representen la familia Mallorquina.

Tal com digué Pau Tomàs el dia de la presentació, i vull compartir amb voltros ara: La cultura que es transmet de generació en generació que neix des de l’interior de l’ànima és tant o més important que aquella que apareix als llibres.

Una conversa intergeneracional que s’estableix amb cada quadre particular i amb la conjunció de tots plegats pot ser la que tot nosaltres podríem tenir amb els nostres avantpassats.

Generacions que han rigut i plorat, han cantat, ballat, han fet sonar el flabiol, han treballat i s’han esforçat cada un al seu terreny i al seu camp.

A vegades pot pareixer que tot m’ha vengut caigut de l’aire del cel, però qui me coneix bé sap que no és així, no ha estat un camí planer, sinó més bé lo contrari i no parl de la responsabilitat de tenir fills, sinó de gent que no ho ha posat fácil.

Durant aquests gairebé 20 anys, els hi he intentat inculcar i valorar sa nostra cultura, ja que els joves i infants tenen un paper molt important ja que serán la societat de demà.

Ja diuen que a n’aquesta vida han de saber fer de tot, no és vera? idò a jo tan més fregir un ou com planxar una corbata, som com un multiusos, he fet de cambrer, de comercial, de monitor, de director, de dinamitzador, de socorrista, d’ajudant tècnic veterinari, i fins i tot he fet feina a una fàbrica de sobrassades, on vaig poder combinar els meus estudis de Tècnic  d’Atenció a Persones en Situació de Dependència, els quals me van obrir les portes de l’hospital de Manacor, on me vaig incorporar un Gener de 2020, qui m’hauria dit que dos mesos després arribaria una pandemia mundial. La primera onada la vaig pasar a urgències, i si vos he de ser sincer, anava a la feina preocupat, ja que no sabiem gaire coses d’aquest virus i em sentía responsable de la seguretat dels meus. La segona onada la vaig passar a quiròfan, allá vaig aprendre moltíssimes coses i finalment vaig acabar l’Unitat de Cures Intensives, on vaig tocar en la realitat més crua d’aquesta malaltia i la vulnerabilitat de les persones, ha estat el lloc on m’he sentit més útil, on una part de jo ha quedat per sempre. Supòs que va ser per això que vaig decidir ampliar la meva formació professional com a Tècnic en Cures Auxiliars d’Infermeria. Les practiques les vaig realitzar a Son Tugores un centre dedicat a una població, que presenta alteracions de comportament de gravetat severa. On em va fascinar la bona feina que fan els Tècnics a n’aquest centre i vaig decidir seguir amb la meva formació com a Tècnic en Educació Infantil, que he acabat enguany realitzant les pràctiques a l’escoleta municipal els taperons, i que tots i cada un de l’equip del centre m’ha acollit de lo millor, sé que moltes sou aquí; gràcies. Podem estar ben orgullossos d’aquesta escoleta que tenim al poble, tan per les instal.lacions, però sobretot per l’equip que fa una feina exquisita.

Heu reparat que, he xerrat de molta gent, però encara no he xerrat dels meus pares, que ara deven pensar, ja mos ha tornat a dur a escoltar el sermó.

La nostra familia no és molt de dir ses coses, donam per fet moltes evidències, i crec que avui és un bon moment per agraïr tot el que han fet per jo. Així que; mun pare, mu mare, moltes gràcies de tot cor per donar-me la vida que m’heu donat i sempre estar al meu costat, com bé sabem no tothom té aquesta sort.

I també vos puc dir, que ser pare, és el millor que m’ha passat a la vida i que per això estic més que agraït. De vegades, però, també és mal de fer i també xocam, però en el fons m’agrada, perquè vol dir que tenen el seu propi criteri. No ha estat mai al meu abast preparar-lis i adaptar-lis la vida, però el que he intentat és preparar-los i donar-lis les eines perquè ells puguin fer el seu camí, saben també, que no me farè gaire enfora i que quan me necessitin allá serè. Per lo joves que són han demostrat sempre una maduresa envejable, ja que han hagut de viure situacions no gaire agradables. La darrera ara fa gairebé dos anys, la nostra família va viure un dels pitjors capítols, van ser moltes hores d’angoixa i de molts de pensaments i sentiments. Però gràcies a totes les persones que ens estimen i el calor de tot un poble vam superar i gràcies al….destí va tenir un encoratjador desenllaç. Hi ha hagut un abans i un després d’aquell dia, hem parlat molt de sentiments i hem intentat donar força als sentiments positius i  intentat anular els sentiments negatius com la ràbia. Per això avui vull fer una passa més i la vull fer per descorcar d’una vegada per totes la nostra vida, i l’única manera que se m’ocorre per desenquistar aquest sentiment de ràbia i que els meus fills puguin seguir amb una vida plena de records alegres i envoltats de la gent que els estima de veres, és perdonar, perquè si no perdonam no podem avançar, vos promet que he intentat ficar-me dins el cap d’aquestes persones que passen tan de gust de fer mal, tant de gust que fins hi tot són capaços de destruir els seus propis fills, i no hi he trobat cap resposta, però si que l’única conclusió que he pogut treure és que la meva ràbia s’ha transformat en pena. Pena perquè aquesta historia que vos he contat, aquesta penyora que m’han deixat els meus avantpassats, aquesta infancia que m’han regalat els meus pares, germans i tot el poble de Campos, aquesta gent no l’ha conegut.

I desig que quan els meus fills tenguin 41 anys, puguin recordar les vivències de la seva infància i Joventut amb aquest sentiment nostalgic i de gratitut, fer un alè de serenitat i seguir per envant. I que només recordin els moments meravellosos que hem viscut.

I com no pot ser d’altra manera, i per anar acabant parlaré de l’Agrupació Campanera de Pinyol Vermell, pinyol Vermell, per jo és com un altre fill, ja que en certa manera l’he gestat i l’he parit amb l’ajuda de moltíssimes persones que s’hi han implicat durant aquests més de 16 anys. I dic com un fill, perquè amb els meus fills ha conviscut, ells més que ningú saben la feina i l’esforç que hi ha darrera cada actuació, cada desfilada, cada ballada… Ells han vist la cara oposada a la que tots estau avessats a veure, ensais, preparatius, nirvis, i molta feina i pocs doblers, perquè a n’aquesta societat consumista s’han perdut els valors, els valors de fer coses “per no res” o millor dit, fer coses que no siguin a canvi de doblers, participar a totes les festes del poble, sortir a les processons, acompanyar els gegants. Perquè la vida està formada de petits moments. Ser conscients del que és i simbolitza un vestit de pagès, del que suposa fer sonar un instrument. Amb una paraula, valorar la nostra cultura i fer-la viva.

Segurament, molts de voltros me coneixeu per en Joan Des Pinyol Vermell, i és que hi ha poques festes a les que no me veureu participar-hi amb el grup. Què més que un grup, puc dir família, on com totes les families, ens estimam, ens respectam, ens ajudam, ens discutim, ens barallam, ens perdonam, i a l’hora de la veritat, sempre hi som.

 Hem estat i som, una agrupació sense ànim de lucre i de les més actives de Mallorca, ja que no només ens centram en el ball Mallorquí, sinó que també som una agrupació on la indumentària, és molt important i vull aprofitar per fer saber a tots i cadascun del membres de l’agrupació, que aprecïi i valor, l’esforç i la dedicació que tenen, per tenir una indumentària impecable, ja que és un dels fets que ens fa destacar com a grup. 

Així que a més de balls i mostres, cada any participam a ses beneïdes de Sant Antoni i sa Rua, organitzam petites obres de teatre musical, de teresetes, desfilades d'indumentària, tallers de confecció, exposicions,  jocs populars per als més petits, que moltes vegades van acompanyats per tres caparrots fets pels membres més joves de l’agrupació; aquests són L’amo en Rafel, madò Biela i el dimoni Cucarell. L’any 2022, en el relleu de Quintos, vam presentar en societat la figura de la Frissona Roja, que va ser creada per acompanyar als músics i balladadors el dia de la Fira de Ses Vaques.

 De tots els intercanvis culturals en podem destacar un d’internacional, un de nacional i un altre entre illes, a part de tots els realitzats dins l’illa. I també la participació de la mostra cultural de Viena, aquest passat mes de Juliol.

Com bé sabeu fa 16 anys que per Nadal representam el Betlem Vivent Campaner,  l’any 2016 vam montar el Betlem en moviment al mostrador de s’Orient i l’any passat, va ser el Casal de Can Pere Ignasi el qui va acollir al betlem fet de figures de Pinyol Vermell amb imatges dels edificis més emblemàtics del nostre poble. Cada any també, el dia abans de Tot Sants, organitzam un horabaixa on madò ratapinyada explica la història de sa nit de Ses ànimes i feim rosaris ensucrats, o bunyols o greixonera de moneiato.

Hem enregistrat sis discs, que se diven aviat, però realment hi ha hagut molta feina que fer, ja que l’única que té una formació professional és na Margalida, la meva dona, també avui li vull fer un reconeixement públic de la seva dedicació, ja que ha aportat molt a la societat com a músic i com a persona. És la primera dona Xeremiera de Campos, i juntament amb la nostra filla Coloma, són la primera colla de dones de la vila, és de les persones que més instruments sap fer sonar i quan dic sonar vull dir sonar bé, el fagot, el baixó, el flabiol, les xeremies, la dolçaina, la flauta o el piano, ha estat i és la mestra de tot aquest planter de joves que avui sonen el flabiol i fa que els demés hi posem totes les ganes per poder acostar la música mallorquina a la gent . 

Com que som un grup polifacètic també hem editat un llibre dels Inicis de l’agrupació; UNA VIVÈNCIA DE PINYOL VERMELL. I durant 8 anys hem organitzat el Campament de Pinyol Vermell al Palmer.

Col.laboram amb associacions de caràcter social, cultural, esportives, animalistes. També l’any 2016  vam apadrinar una nina a través de Campos Solidari.

Fins ara hem realitzat 14 representacions escèniques, que he escrit jo mateix, inspirades en els personatges populars de contes i rondalles, combinades amb ball i indumentària Mallorquina. Un dels projectes més engrescadors on hem fusionat història amb visió moderna han estat les dues PERFORMANCE  realitzades, de la Passió amb el nom de APASSIONANT, escenificant el viacrucis, a través d’imatges i música i interpretació, i la segona VENERANT, que conta la història de Sa mestra Cases Noves, que tant va fer pel  poble de Campos.       

A més d’un grup de balladors i de músics, l’agrupació  consta d’una escola de ball, tan infantil com per adults, una escola de música d’instruments tradicionals, un grup de Xeremiers i flabiolers, que són els encarregats de participar a totes les festes del poble, d’acompanyar als gegants Es Trinxeter i madò Coloma, i fa 10 anys que acompanyen a la Mare de Déu de la Pietat el divendres Sant. Inclús l’any 2014 vam ser els primers flabiolers en acompanyar els Quintos a cantar Sales.

Els més petits de l’escola de ball participen amb el Ball de l'os (ball que es realitza amb sis figures que representen l’escut del  poble i els acompanya en Joanet de l’onso) a les festes més assenyalades. Enguany hem estrenat una figura nova, per tal de que tots els nins i nines tenguin les mateixes possibilitats de participar i així fer unes festes més inclusives. La presentació dels Óssos va ser un gener del 2012 i l’encarregat de presentar-los a la societat va ser Pau Tomàs Ramis. Els Ossos van acompanyats per un grup de dolçainers, que ja que no és un instrument exclusivament Mallorquí, és un instrument tradicional de tot el Mediterrani.

També l’any 2012 vam reintroduir els Cossiers de Campos els quals surten a ballar el dia de Sant Julià i el dia de la Mare de Déu d’agost. He de dir que em sent especialment orgullós d’haver donat aquesta passa per la cultura del poble. Vam començar un projecte gairebé del no res, on vam haver de dissenyar la indumentària, les coreografies i les músiques, he agraït i seguiré agraint a totes les persones que hi van posar les mans de bon de veres i a tots i totes els qui heu acollit als Cossiers de Campos d’aquesta manera que ens feis sentir estimats i valorats.

Felip Munar Munar va fer la presentació oficial a l'auditori de Campos i d’ençà hem viscut les festes de la vila d’una altra manera, els ensais prèvis, anar a cercar el romaní el dematí, planxar la roba i dur-ho tot a la Casa de la Vila.

 Tot el que he fet o millor dit hem fet o feim, ho feim amb molt de gust i esper que el poble de Campos es senti representat i satisfet quan mos veu al carrer fent els balls, les sonades, les representacions... i que aquest pregó és un punt i seguit de la meva història i la de Pinyol Vermell, i podeu estar ben segurs que queda Pinyol Vermell i Joan Pulsera per molts d'anys i amb més força.

Vull agrair a l’ajuntament i a la Batlessa que ens facin sentir còmodes, i que comptin amb noltros per mantenir viva la nostra cultura.

Hi ha moltes maneres de fer poble, per jo té la mateixa importància els qui preparen les activitats com la gent que hi participa o simplement hi acudeix. Com heu vist durant el pregó, tots els qui hi han intervengut, hi han deixat la seva empremta, vos convid a tots els qui vos faci ganes a fer-ho després d’escoltar l'himne de Campos.

Gràcies una altra vegada per haver vengut i haver-me escoltat!

Ara sí que donarem el SUS  a ses Festes de la Mare de Déu 2024, amb ball i música.

Bones festes a tots i a totes!

Joan Adrover Castellà