Pregó de les Festes de la Mare de Déu d'agost 2023 | Xisca Riera Ballester
Bon vespre a tothom. Benvinguts i benvingudes al sus de ses festes de la Mare de Déu d'agost que el pregó sol encetar. Primer de tot agrair l'assistència de totes i tots els que avui sou aquí i heu deixat de fer el que estàveu fent per venir a escoltar-me un poquet. Gràcies de cor. Gràcies també al personal de l'Ajuntament encarregat de triar pregoner o pregonera per pensar amb jo i donar-me aquesta oportunitat avui, que a més a més de ser tota una sorpresa, m'ha fet especial il·lusió. Gràcies a la meva família la de casa, la de sang i la família no genètica, que avui m'acompanya i a totes les meves amigues i amics que sou aquí per fer-me un poquet de costat i compartir aquesta aventura de poder pregonar. GRÀCIES. M'haureu de perdonar, si no alç la vista del paper moltes vegades, o si m'equivoc amb cap paraula, però som una inexperta amb aquestes coses i esper fer-ho de la manera més natural i bé que pugui, però no vos promet res.
Allò primer que hauria de fer és presentar-me, pel qui no em coneix jo som na Francisca Riera Ballester, de ca'n Riera, filla de'n Biel Riera i na Maria Rea, som sa mare de'n Julià i na Maria, esposa i companya de'n Rafel Ginard de ca'n Fosser i sa germana gran de'n Nadal i puc bravejar de tenir encara una padrina, na Jerònima Coll que en poc mesos ha de fer els 106 anys d'edat si Déu ho vol i m'atreviria a dir que està al pòdium de persones de més edat del poble. Però sobretot som na Xisca Riera de 45 anys, somiadora de tota sa vida, de paraula fàcil i rialla perceptible, faig feina a l'escoleta dels Taperons i som campanera de cos, ànima, documents i avantpassats.
Vos posaré en olivetes i començaré aquest pregó contant que va passar perquè jo avui em trobi aquí nerviosíssima davant tots voltros. Un dimecres de juny preparava el sopar de ca nostra, dreta i amb davantal dins sa cuina, els al·lots paraven taula i en Rafel estenia una rentadorada, ho record perfectament perquè en aquell moment vaig pensar que el pregó començaria així, contant aquesta escena quotidiana que va passar en el moment en què el telèfon em va sonar, era un número desconegut i quan vaig contestar i a l'altra part de l'aparell es va presentar la batlessa, per una mil·lèsima de segon vaig pensar si hauria passat algun de nou, però llavors vaig escoltar que no era així, Xisca Riera hem pensat amb tu per fer el pregó de ses festes de la Mare de Déu d'agost d'enguany. – Amb jo? Però mem, jo no he fet res important, som una persona normal i corrent, amb una feina normal i corrent i unes metes més que normals i corrents, com així heu pensat amb jo? Es veu que és suficient si ets de Campos, estimes es poble i el vius un poc, així que pensaren amb jo.
Després de parlar uns minuts i dir-li a na Francisca Porquer que m'ho havia de rumiar, que estava molt agraïda que fos l'elegida, però que normalment en haver de fer coses d'aquestes em pos molt nerviosa i per donar una resposta ho havia de digerir una mica i sospesar-ho, després de penjar vaig sentir sentiments oposats, el primer va ser una alegria enorme que m'envoltava, jo podia contar alguna cosa a tots voltros que quedaria o poc o molt per escrit per a la prosperitat del meu estimat Campos, això era molt temptador, un honor, ja que ser recordats per jo és un fet important del qual en sent com a necessitat. l segon ja no era tan ideal, i si m'equivoc?, i si el que vull contar no interessa a ningú?, i si em trav llegint les paraules?... i després de donar-li un parell de voltes, contar-ho al meu home i que la seva simple resposta fos, - a tu et fa ganes? Idò si et fa ganes digués que si!... em vaig decidir per dir amén a aquesta aventura, tenia dos mesos per preparar un escrit que fos mínimament interessant on no avorrís la gent...
El tema que més conec i del que més puc parlar és la infantesa, puc parlar de la meva pròpia i de la de molts infants i no tan infants que han passat per devorà jo. Començant per l'escola, el club d'esplai parroquial de Campos, escoles d'estiu, campaments, activitats vàries, escoletes i des del caire de la maternitat, que fa ja catorze anys m'acompanya. Conèixer els nins i nines d'un poble fa que coneguis el poble sencer, perquè et comuniques amb les seves famílies i quan creixen saps qui són. Per exemple, cada any per Pasqua, el dia dels quintos, a jo em fa especial il·lusió perquè ja fa estona que quan els mir sé qui són molts d'ells i d'elles i això fa gràcia ... i sempre pens el mateix... que han tornat de grans... -aquest ja és quinto? I això em fa tan vella que no me'n puc avenir, i entre els tres botets de la Puríssima i els al·lotets que s'han fet grans em pega una nostàlgia i una plorereta que no ho sabeu bé voltros. Per això m'agradaria omplir aquesta estoneta com si fos un viatge en el temps, sobretot per aquells que visqueren amb mi tantes aventures dins el nostre estimat Campos.
No puc pensar amb la meva infància sense pensar amb el meu germà, sempre va ser el meu amic de jocs, de fet degué ser el primer en jugar amb jo, fotre el que fan els germans, compartir temps plegats entre brega i brega, a més a més de fer remar aquelles bicicletes amunt i avall per devers ca nostra pràcticament molts horabaixes, ens agradaven els jocs de taula, fer alguna partida amb la nintendo, just encendre l'aparell ja sabíem qui guanyaria, i ja vos dic que no era jo, però sobretot me'n record de jugar amb la pilota davant ca nostra i pegar pilotades a les portes de ca'n Joan Mercadal l'electricista quan un dels dos feia un gol.
Tenir un germà és tenir un tresor, quan érem nins era impensable no contar amb ell per tot. Teníem i encara recordam bromes pròpies, paraules com contrasenyes que evoquen un record en concret i et pinten un somriure a la cara, i el que més m'encantava fer amb ell era quan dormíem acompanyats, que me pentinés, fer equip contra els pares, jugar a bicicletes de xoque, llegir tebeos de'n Zipi i Zape al seu costat, mirar les pel·lícules llogades de n'Indiana Jones i fins i tot compartir festes d'aniversari, o fer junts el camí cap escola cada dematí i cada migdia. En Nadal i jo ho fèiem quasi tot junts fins que ens férem més grans i ara ho feim quasi tot separats, però sabem que si ens hem de menester hi som. Dels meus cosins també en tenc un record preciós, de tots ells, sempre hem estat molt familiars a ca nostra, i ses cosines Antònia i Xisqueta ses meves amigues de l'ànima, pràcticament sempre hi són presents a tot record.
Quan era nina tots i totes anàvem a catequesi, record aquelles avorridíssimes hores d'escoltar paraules plenes de fe que jo no entenia massa i de memoritzar pares nostres i credos als quals no sabia donar el significat que li corresponien, aquells moments eren plens de ganes d'estar amb altres amics i amigues, per això sempre hi vaig anar contenta i de gust, l'afany d'estar amb els demés superaven la versa que sempre em va fer seure i escoltar, ja que era més bé moguda i encara ara, i passava més gust de riure, botar, jugar, embrutar-me i cantar que de seure i escoltar, diré que la nostra infantesa barrejada amb la nostra religió on culturalment era el que fèiem tots i totes mai em va fer mal, ni sobrar, era el que hi havia i era el normalitzat. Record el Grup d'Oració i Amistat de ca ses monges, allà parlàvem en grup de fer el bé, de la fe i de la bondat, supòs un poc el que ara deim parlar dels valors, això sí, mai ningú ens demanà com ens sentíem, ni quin tipus d'emoció era aquella o aquella altra, el que pensàvem els nins i nines d'aquell temps encara no tenia una importància de pes pels adults. De vegades ens acomodaven durant una llarga estona dins una petita capella a les fosques de ca ses monges a resar o al que ara diríem meditar, no estava malament per pensar una estona amb les nostres coses i els temes personals més rellevants, però el que realment em feia passar gust d'aquelles estones era badar un ull i mirar si algú feia el mateix que jo i creuar aquelles mirades per a després tenir un atac de rialles d'aquell silenciós que has de reprimir i que a causa d'això fa que encara tenguis més ganes de riure. Era surrealista, mig a les fosques, amb el llumet de l'altar encès, agenollades o assegudes a terra i cercant la rialla aliena. La veritat és que en tenc bons records de tot això plegat i que ho passàvem beníssim, malgrat que les monges ens xitessin xxxxxxt cada vegada que l'esclafida era pronunciada en veu alta.
Durant molt de temps també cantava a la coraleta infantil, això sí que m'agradava, els assajos dels divendres horabaixa amb na Magdalena Rigo eren alliberadors i cantar sempre em va agradar, amb la coraleta fèiem milions d'activitats interessants, campaments, viatges, concerts i horabaixes de cant coral, tenc un gran sentiment per totes aquestes aventures i diria que amb la nostra directora un fort i preciós vincle d'aquells que crees i el temps no espenya. Ja de més gran, amb les amigues de prop anàvem a la Coral de Sant Julià, i aquella mescladissa de persones i d'edats no feien més que aportar moments màgics a la nostra motxilla, l'amo en Rafel Moll, Miquel Adrover de sa Impremta, el pare Melià que així li dèiem tots, na Catalina de ca s'esparter, en Biel Gasparet o na Francisca de ca'n Calco, alguns d'ells ja no són entre noltros, sempre trobaven que les jovenetes teníem moltes rialles, i a mig assaig de vegades ens feien fer silenci i d'altres noltros teníem la culpa de detonar els seus botonets del riure, i per això posar en pausa l'assaig. Sé cert que d'aquests encontres n'érem tots beneficiaris, joves i grans.
El meu nom i primer llinatge, sempre cosits l'un amb l'altre estaven en boca de tot adult que m'envoltava fent de nom i llinatge un mot únic, polisíl·lab que es podia pronunciar d'infinites multiformes... xerrameca com jo tota sola sempre havia de dir la meva, considerava d'important rellevància donar l'opinió perquè per a mi era la que més pes tenia de totes, això sí, no hi ha mal que per bé no vengui i ara aquest saber contar i la xerrera m'ha duit per exemple aquí avui.
Els estius eren llargs, quan acabaves l'escola semblava que tenies una vida eterna per passar al curs vinent. Dies i dies de vacances amb les quatre feinetes que ma mare ens feia fer com era passar el pedaç o fer els llits després de ventilar-los, tantes diades llargues feien que enyorés molt que l'escola tornés a obrir les portes i ens tornéssim a retrobar amb totes i tots els companys i companyes, i algun mestre perquè sempre en tens d'aquells que t'acompanyen en el record. Jo per no anar més enfora tenc molt a la memòria a Don Miquel Ramis, que em va ensenyar a llegir, m'encantava que em cridés devora ell i em fes unir les lletres d'aquells llibrets de mica en mica i descobrir el que contaven, mestre Sebastià Mas i la seva manera d'ensenyar, única i divertida, plena de sorpreses i temes interessants, na Margalida Lladonet dolça i amable, que a quan fèiem segon va fer pràctiques a la nostra aula i quan va acabar sa carrera va tornar per ja ser mestra del Joan Veny i Clar, i totes i tots els alumnes la vam rebre molt il·lusionats... i així amb mil recordances més de l'estimada Ses Escoles.
I que fèiem fa trenta-cinc o quaranta anys els al·lots? Jugàvem bastant pel carrer, a ca nostra sempre va fer bon jugar perquè és un carrer sense sortida i no hi havia cotxes, així que bicicleta amunt i pilota avall el meu germà i jo i cosins o amics quan s'afegien, jugàvem fins a sa posta de sol, genolleres encetades i porqueria aferrada als calçons, ens inflàvem a ametllons, ens tiràvem algun mac de la Rambla encara sense asfaltar, o ens encalçàvem per damunt el molí de ca s'apotecari Rosa.
El que vaig fer molt també era anar a passar els horabaixes d'estiu a sa Plaça des Pou Nou, anècdotes d'allà en tenc a bodoixos, les portasses de ca'n Beques eren obertes i sempre entrava gent a vendre Tàpares, aquella era l'olor de Campos els mesos que no hi havia escola, olor d'estiu, olor de vacances, l'olor que feia la vila a tàpares així que en aquell barri , entre sa botiga de ca madò Aina, la fusteria de ca's Serrador i el Bar Campos sempre hi havia vida. La portassa de cal's meus padrins i sa tieta pegava just s'ullà així que si necessitava res sabia bé on anar, i amb els veïnats de la zona, o les netes i nets de padrinets que vivien per allà fèiem grups de joc, algun insult i sobretot crits i rialles tantíssims horabaixes.
Per jo era com un petit poble dins el mateix poble, amb una festa popular i tot, la de Sant Miquel on s'horabaixa jugàvem a jocs populars com agafar cintes amb la bicicleta i en haver-se post es sol anàvem a ballar amb algun grup no massa conegut per no dir gens damunt un cadafal petitíssim que et recordava que aquelles eres les festes d'un barri menut però gens vulgar. Allò eren vespres de joia pura, sortir, pegar quatre corregudes, riure una estona i tornar de la mà dels pares que sempre em va reconfortar, encalçant les nostres ombres i jugant a trepitjar la de l'altra, a dormir cap a casa rebentats de jugar allò era la felicitat infantil assegurada. També record amb especial afecte les verbenes de la Mare de Déu d'agost a plaça, després de comprar xufes per a ma mare i coco per mon pare i repartir-ho entre els quatre, anàvem a fer dos ballets i a escoltar sa música de s'orquesta contractada. Tota la família, i amics de prop anàvem a ca ses ties Riera, els veïnats de ca'n Siona i fins arribar a la Papereria Adrover feien el mateix. Concos i tietes trèiem totes quantes cadires hi havia dins ca ses ties i les col·locaven a damunt s'acera, els grans feien tertúlia o ballaven un poc, veure mon pare i ma mare o sa tia Apol·lònia i el tio Joan fer un pasdoble aferrats m'encantava perquè sentia que s'estimaven molt amb aquella demostració d'afecte que per a mi era aquell ballet, dins el meu cap tenia la imatge de què si podien ballar així davant tot Campos era només perquè es devien estimar molt. I noltros petits jugàvem amb els cosins i també fèiem dansa mal feta fins que la son ens guanyava. Aquell dia, vetllàvem, jo ho trobava molt gros fer les dues o les tres des vespre, i quan anàvem al llit, esclatats per la vigília quedàvem frits i l'endemà ens aixecàvem més tard del normal, sempre vaig pensar que havíem fet un mul.
Un any, no me'n record quines festes devien ser, en Luís Aguilé va venir a fer sa verbena, es cadafal estava col·locat a sa Plaça de ca'n Pere Ignasi i na Maria Antònia Mora de ca'n Brou i jo, érem unes nines no massa petites, i ens agradaven les rialles i les bajanades, aquell vespre, ajupides devora el cadafal, ens posarem a estirar el cable del micròfon a aquell homenet, el pobre Sr. Aguilé es movia cantant "es una lata el trabajar" de banda a banda de l'escenari dirigit per nosaltres, ara cap a davant, ara cap a darrere, semblava un titella, i la meva amiga i jo unes bones rialles, record que pegarem una correguda fins davant la Sala, que abans allà hi havia els municipals, i davant aquestes arcades ens toparem amb un policia local que ens va estirar un poc ses orelles. -Nineeeeees, això no ho fan!!!! I no ho férem més, però va ser molt divertit i punyetero, avui en dia encara ara quan aquest Senyor surt per la televisió, ens enviam un missatge amb una foto, que diu així, -ara mir el nostre amic- i aquest doi encara avui amb quaranta-cinc anys em fa esclafir.
Els gelats eren clau per als horabaixes d'estiu, si era un dia normal amb un polo de 25 bastava i si aquell dia sa padrina Francisca o sa tia Catalina estaven de bones et donaven deu o quinze pessetes més i podies fer una vega amb un polo de xocolata o dos gustos del nostre cèlebre i estimat JOP. Els gelats, els caramels i les llepolies tenien un altre gust quan era nina, eren més bons que ara i de molt, tenien gust a il·lusió, a desig, gust a falta de balquena i a poca abundància perquè teníem de tot, però sense ser de demés, igual que ho tenien els regals quan els havies de destapar, a casa ens compraven una joguina o un llibre per l'aniversari i en rebies una altra el dia dels Reis i si aquell any tenies sort es dia de fira podies firar-ne també alguna, del que parl és de comprar a un infant de tres màxim quatre juguetetes a l'any. Triar o destapar regal era una delícia, record que m'omplia d'alegrança i felicitat, un dia de firó la meva padrina Jerònia em va voler comprar una pepa, anem a Ca'n Ros que són més bones que ses dels firers, record sa frase com si fos ahir, a ca'n Ros, les madones ens encengueren els llums de l'escala i d'allà dalt on tenien estanteries carregades de juguetes i material d'entreteniment, feia olor de plàstic i naftalina i a jo em va semblar que entrava a l'Olimp, ulls badats com a plats i poder triar sa pepa que volgués, aquell dia vaig estar molt contenta i ho vaig trobar tot molt gros!
Semblant era la sensació quan anàvem a ca'n Silvestre de ses bicicletes, amb mon pare hi teníem tirada, aquella portassa plena de recanvis de rodes i bicis foradades pels carretons, amb aquella olor de murques i goma, és un lloc impossible no recordar. Els meus padrins Nadal i Francisca m'acompanyaren a ca'n Silvestre a triar bicicleta per la meva primera comunió, una grossa i verda amb una bona canastreta, que em va anar d'allò més bé sempre perquè m'hi cabia de tot dins aquella panera... eren històries que t'omplien d'acontentament i les quals jo valor molt. I jo em deman. Els nostres fills tendran aquests records tan guapos? I jo desitj de tot cor que així sigui i que en ser com jo aquests dos fillons meus estimin la vila i la recordin així de bé i dins el seu capet hi romanin memòries alegres i plenes de tendresa semblants a les que jo tenc.
Fora vila era molt més protagonista que no ho és ara, a quasi cada casa hi havia un parent que sembrava a un hortet o que tenia animals, ametlles, garroves, tàperes... anar a s'hort amb el padrí Sebastià a jo m'encantava perquè tenia un safareig ple de granots que cantaven a sa posta de sol, i perquè em deixava banyar els peus embotits dins les cranqueres blaves a aquella aigua gelada de pou de les regadores i girar sa teula per canviar de solc, aquella oloreta d'alfals... era una altra història. Si el vespre anàvem o tornàvem de Sa Ràpita amb les finestres del cotxe ben baixades, era l'olor que feien aquells deu quilòmetres, olor d'alfals regat, i una boira d'humitat causada per alguns aspersors i solcs plens d'aigua que regaven per tot arreu, et refredava uns graus l'interior del cotxe per un instant.
No puc deixar de banda el Club d'Esplai Parroquial, ja que per a mi va ser una peça clau de la meva infantesa i joventut. De fet, d'allà nasqué l'amistat que tenc amb molts d'amics i amigues. Puc mirar-ho de dos caires, quan era nina i anava per allà a jugar i a gaudir i quan em vaig fer un poc més gran vaig passar a ser monitora. Els estius tenien un premi, una finalitat, cercàvem cada any el mateix destí. Anar al campament de Cala Murta... d'aquí sí que en trauríem pàgines i pàgines de memòries i desenterraríem records. Per a mi té dues fases, el club d'esplai té dues cares, una era quan a la vila hi havia Don Guillem Parera com a rector i els monitors eren na Magdalena Rigo, en Sebastià Melià, na Catalina Frare, na Miquela Sastre, després uns joves una mica més grans que jo agafaren relleu, Joan Barrala, Miquela Gaspareta, Aina Lladonet, Antònia Juan... entre d'altres... guitarres en marxa, cançons de la comunitat cristiana o de rock català i sempre queia alguna missa... però anar a Cala Murta, a aquells barracons i viure una setmana amb els monitors i demés amics i amigues era extraordinari. A jo personalment m'encantava partir de casa i anar pel món, però a estones m'enyorava un poc i tenia ganes de donar una aferrada a mon pare i ma mare, això sí, llavors tornaria a partir. Més endavant, el temps va anar passant i el club d'esplai em seguia interessant així que vaig passar a formar part de l'equip de monitors i monitores, i encara en vaig passar més de gust, per a noltros la cirereta del pastís de tot l'any també era anar al campament d'estiu, com ja vos he contat Cala Murta de Formentor era ca nostra per una setmana anual, any rere any, ja ens coneixíem bé aquell pinar, aquelles costes i aquell raconet de l'altra punta d'illa. Era un poc ca nostra. Teníem una organització mil·limètrica perquè tot sortís correctament, ens repartíem feines, preparàvem torns, llistats, encarregats... i això ho feia un grup de joves sense cobrar i sense demanar res a canvi, era perfecte per estar plegats i ni ens plantejàvem fer-ho de manera diferent. Els pares i mares dels al·lots que ens endúiem es fiaven de nosaltres ulls clucs, sense mòbils, sense fotos, sense telefonades a no ser que el mal fos de vital importància, sense grans que venguessin a passar revista... era com partir amb les nostres normes, era una sensació de llibertat i responsabilitat que a ens omplia les butxaques d'experiències.
Cala Murta em va fer més forta i més feliç, d'això n'estic segura, aprendre a anar viva, ajudar als més petits i aquelles dutxes d'aigua gelada que t'aclarien les idees i deixaven la closca del cap sense acabar de passar perquè no podies suportar estar més temps d'avall aquella aigua tan freda i t'havies d'aturar de fregar... si aquell pinar parlés sé cert que se'n recorda bé dels infants i joves campaners, de com el cuidàvem i estimàvem. De fet, quan telefonàvem per demanar els permisos per poder-hi anar, sempre parlàvem amb el mateix home i també sempre ens deia... que sou els del club d'esplai de Campos? Idò veniu tranquils que sempre ho deixeu més bé del que ho trobeu. I per noltros mantenir aquesta posició era importantíssim i ens omplia d'orgull i satisfacció. Me'n record com si fos ahir del darrer pic que cantàrem "és l'hora dels adeus" per donar per quitat el campament, supòs que no teníem massa clar que aquella seria la darrera vegada que junts cantaríem dita cançó emotiva que ens deixava amb els ulls plens de llàgrimes i les galtes banyades, aferrats en cercle junts en mig de la rotllada, infants i monitors, mirant en terra per no patir tant, quin alè no haver-ho sabut que era el darrer pic perquè sé cert que hauria estat un adeu massa dolorós i bastant dramàtic.
El club tenia un local, és allà on ara hi ha el centre polivalent, pel carrer de l'aigua entràvem per un portal antic i al primer pis, just davall el que era l'antiga ràdio Call Vermell hi havia unes ancestrals dependències conventuals que l'Ajuntament ens deixava sense cap tipus de registre, ni d'emperò, es fiaven i noltros teníem aquella clau i entràvem i sortíem quan volíem. La veritat és que era un espai on els monitors i monitores ens reuníem amb infants o sense i gràcies a molts de tipus de subvencions que existien a aquell temps, érem propietaris de televisió i vídeo i uns sofàs vells que a saber d'on havien sortit, una camilla amb faldons d'estiu i d'hivern, una estufeta pels dies d'humitat freda i una càmera de vídeo on registràvem moltes d'aventures, però sobretot moltes beneitures, aquell local també tenia una història, inventada o no, mai ho he sabut si era fruit de la nostra imaginació i invenció o si per paga aquest personatge icònic per a la família de l'esplai campaner era real... L'anomenàvem Sor Paulina, era l'esperit d'una monja que vagava per dins aquells passadissos eterns, ens feia fer alguna correguda per encendre el llum i em va fer pegar més d'un crit, encara ara la sent! Hem estat afortunats, no havíem de menester res pus.
Ens encarregàvem de pintar parets, untar bigues i portes i tenir mig net. Diré mig perquè els banys sempre esquitxats de pintura vos puc ben assegurar que podien tenir una passada molt més a fons de la que li fèiem. Ens torbàvem a buidar els cendrers, però teníem cura de l'espai i el deixàvem bé pel qui vengués després, i aquests valors són tan importants, érem joves, però no ho fèiem gens malament. A poc a poc els meus companys i jo vérem morir el club d'esplai, el canvi de rector, les extraescolars, que de cada vegada tenien els infants més ocupats, i les noves consoles per jugar tancats dins casa tot el cap de setmana, aboliren les ganes dels més petits d'anar d'excursió a peu per les muntanyes, fer gimcanes on t'havies de buidar el cap, embrutar i desfer-te de l'empegueïment o anar de passeig amb la bicicleta, i a poc a poc vàrem veure com el club feia els darrers alens i això ens xapava l'ànima... i sempre vam resar perquè alguns joves després de noltros s'encuidassin del nostre estimat club i els nostres fills ho poguessin viure també, ara, però tot és diferent, no direm ni millor, ni pitjor, però res és tan fàcil com jo tenc convicció que ho era abans.
Sabeu que m'agradaria tenir? Una màquina del temps, per anar a Ses Covetes de fa trenta o quaranta anys, entre setmana, el cotxe aparcat pràcticament a sa platja d'en Freu i tota la platja per noltros, ma mare, en Nadal i jo... Prunes i pastanagons per berenar, una botella d'aigua freda i dues hores d'estar en remull, i cap a Campos a dinar, era i és un paratge preciós, però era buit de gent i brutor, un Edèn tot sencer per noltros i poca gent més. Això era meravellós i estic realment feliç de poder-ho recordar. Recordar una illa no massificada, recordar uns espais sense prohibicions on tots i totes procuràvem fer les coses el més bé que sabíem, ens sortien de manera natural.
I per anar acabant, que sé que em deix mil i una històries per contar, però tampoc vull embafar, no puc no fer menció especial a quan en vaig començar a festejar amb qui ara és el meu marit, ja no érem nins, però si joves amb moltes cabòries al cap, eren temps dolços i d'una felicitat desmesurada, temps de pocs maldecaps i moltes mirades plenes de plans de futur, idò vet aquí que un grup gran de joves, molts d'ells i elles són els amics de prop amb els quals hem fet i feim camí, i no puc anomenar-los a tots perquè som molts, formarem amb el permís i ajuda de l'Ajuntament el col·lectiu de joves, preparàvem festes per noltros i pels com noltros, però també en preparàvem per fer poble i que tothom hi tengués cabuda, nins i nines, joves de totes les edats, grans com els nostres pares i padrins i padrines... va néixer en Freu, s'Esquitxafoc, sa batukada Terra Roja, sa festa panxa roja que durant uns quants anys tingué molt d'èxit. Sabeu què? Que l'Ajuntament ens escoltés, s'asseguessin amb nosaltres i compartíssim idees i organització estava molt bé, amb els meus amics i amigues en parlam moltes de vegades, i que en passàvem de gust, i que ens agradava de molt. Preparar aquells refredadors de llet plens de sangria per la nit i organitzar mil i una animalades d'aquelles que mal no en fan, era de les coses més divertides de les que he format part.
Record quan en Freu s'estava gestant que decidírem que li havíem de fer una història, per contar, una llegenda i fer-la seva... i aquí és quan se'm va donar l'oportunitat d'escriure sa rondalla d'en Freu, sa bèstia de Ses Covetes, que enguany ja ha complit 20 anys, en Freu que molts de nosaltres l'hem vist néixer ja és major d'edat i ja en té 20... i jo seguesc sense poder-me avenir de què el temps passi a tanta velocitat i com canta en Joan Miquel Oliver: un bon dia va llegir que el temps és relatiu, relatiu de què? Relatiu amb què?
El bàsquet també em va regalar moments importants, vaig jugar amb el mateix equip uns quants anys, molts d'ells amb n'Andreu Nina d'entrenador quan el Senyor Morell era de la directiva. Férem molts partidets per tota l'illa, el grup de nines que érem, moltes d'elles encara som amigues de prop, ens adelitarem que les nostres mares i pares ens acompanyés per tot arreu els dissabtes. No teníem pavelló, i jugàvem a pistes exteriors, i quan arribàvem a algun poble o escola de per ciutat que si en tenien, trobàvem que allò era jugar a una canxa envejable. Anàvem a passar molts horabaixes pel camp d'esports, i els estius pel preu de cinquanta pessetes, nedaves tot el temps que volíem dins la piscina municipal, que ara que ho pens bé és un espai que ha sofert un canvi gegant. Posem que devíem esser a finals dels anys vuitanta, els vestuaris mig emmoquetats de verd feien olor de lleixiu mesclat amb peus, un tuf que et tomava d'esquena causat per la humitat perquè brut no hi estava. I sobretot aquelles dues dutxetes, on podíem sentir a L'Amo en Toni Frare, conserge de l'escola i del camp d'esports, encarregat els estius de guardar la piscina, que ens cridava a tots quants erem abans de posar-nos en remull, -Fregau-vos bé els peeeeus!!! I llavors ja si que ens podíem capbussar dins la piscina a jugar, bussejar i passar el matí o l'horabaixa sense entrar als carrils reservats per a les classes de natació. Ara que ho pens bé, l'Amo en Toni, que tenia un caràcter seriós, però era tot cor i en el fons estimava els al·lots, l'Amo en Toni despatxava els gelats, ajudat per la seva esposa Miquela, cobrava l'entrada, dirigia els canvis de classes i et deia quan et tocava a tu nedar, i vigilava que cap de noltros s'anegués, entre, segurament, més feines de les que jo no en tinc ni idea. Amb un cop de pito ens sembràvem com soldats i ell tenia el poder, podia fer-nos sortir de l'aigua i al que no feia bonda fer-lo seure una estona damunt sa tovallola fins que trobava que bastava, a jo no m'hi va fer seure mai, però n'hi havia algun que s'hi passava mig jornal. Ni psicopedagogia, ni monitors de temps lliure, ni socorristes... reeees estar amb infants no tenia la importància que té ara de saber un poc del tema, res de tot això susava i aquell homenet i la seva dona se'n sortien més que bé, i molts que els coneguérem encara avui els hi teníem una estimació i un bon record. El que deia, anar a passar temps pel camp d'esports era l'habitual, a veure jugar algun partir de futbol, també els nins més grans del bàsquet, ens agradava menjar pipes, cotorrejar per allà i esperar que es fes fosc per partir de nou cap a casa. Era un espai segur, i tota la gent que hi havia per allà o poc o molt es coneixia.
Ja al final de la meva adolescència amb els amics formarem un grup de música, Kontaminació Akústika (posau kas de kilo per tot, que així el nom era més heavy), assajàvem a ca nostra, i gaudíem de cantar i rascar guitarres o pegar cops forts a la bateria, assajos, concerts a molts de bars i a alguna verbena, fins i tot participarem a un concert a Ses Voltes de Palma, gravarem una maqueta, quedàrem finalistes a un concurs de la revista Enderrock, i passàrem moltes d'hores escrivint lletres, posant música a les estrofes i intentant entonar bé. Érem joves sense escola de música, però sincerament aquell entreteniment no podia ser més interessant i ara ho pens clarament estava carregat d'inquietuds culturals perquè creàvem i no ens aturàvem de fer. I creieu-me quan dic que la cultura no sempre va mudada, i el que molts de joves fan, com noltros ho férem en el seu moment, era cultura i art amb majúscules.
Tot això era quan Campos era petit i quan la globalització i internet no havia entrat a les nostres vides ni tan sols ens ho plantejàvem. Però no em vull convertir amb una dona que només troba emperons a l'ara i pensa que un temps anava tot millor, m'encanta encara pensar que els nins i nines tendran bons records de la seva primera infància i saber que de vegades jo hi puc posar el meu granet d'arena, malgrat els petits i petites que passen per l'escoleta són tan jovenets que molts d'ells i elles no ho recordaran. Hauríem de pensar més amb els nins, nines i els joves de les comunitats en què vivim, és de vital importància que creixin amb educació i intel·ligència, amb felicitat i decisió, que siguin crítics i amables. Fer que les ciutats i pobles estiguin destinats a acollir-los amb delicadesa i especial atenció, ja que d'ells i elles sempre en dependrà el futur dels més grans. No donar-los la vida tan rovegada i deixar-los decidir i pensar. I no deixar de banda tampoc els padrins i padrines que un dia també foren infants, i cercar l'equilibri per conviure contents i tranquils tots junts dins un poble que ens agradi més o menys és el nostre.
Jo avui vos vull agrair aquesta estoneta d'estar aquí i convidar a sortir per les festes i als seus actes que molta de gent ha preparat amb la intenció que totes i tots en passem gust. I per acomiadar aquesta estona tan agradable, he volgut cercar un fragment d'un poema de Damià Huguet que per a jo ara mateix té molt significat, i diu així:
"Tot consisteix
en començar pel principi.
O, si de cas,
haurem de sembrar records cada any."
Damià Huguet - Ofici de sords
Així que ja no em queda més que desitjar-vos unes bones festes de la Mare de Déu d'agost, i esperar que hàgiu passat tant de gust com jo d'aquesta estoneta. Molts d'anys, bones festes i bon estiu... i com diu l'himne de Campos, SALUT I PAU!!! Ens veiem per la vila!!! Visca Campos!!!
XISCA RIERA BALLESTER
