Pregó de les Festes de la Mare de Déu d’agost 2022 – Nadal Lladó Salas

Un bon dia, fa un parell de mesos, a migdia, ja becava al sofà i va sonar el telèfon, era un número que no tenia gravat. Vaig pensar, ja tornen ser els de telefònica!, no els hi agafaré!. Però després vaig pensar, i si no són ells? Venga, l’agafaré i ja veurem, si ho són, els hi penjaré a la primera paraula que diran!. L’agaf i no vaig contestar de la millor manera, ja vos ho dic!. -Digau?

-Hola Nadal, som na Francisca Porquer. El meu cor automàticament se va estrènyer perquè vaig pensar: alguna cosa ha passat a can Capulla (íntim amic meu i veïnat de na Francisca de tota la vida) però acte seguit me va dir: -T´he de demanar una cosa i no me pots dir que no!. Alerta quan una al·lota vos diu que no li pots dir que no…! Vaig pensar:

-Què deu voler aquesta gent ara?. Tal vegada ha de menester un regidor?, no ho crec!.   Ella me diu:- Vols fer el pregó de la Mare de Déu d’agost? . Li vaig dir: -Es pregó?, i què he de fer?. Me va contestar: -Has de xerrar una estona al poble, per donar el sus a les festes!. Li vaig dir:- Paguen bé?. Nooo, no és vera. Li vaig dir que sí, que podien confiar amb mi. Me varen llevar la son, ja no vaig poder fer horeta!!!.

Vaig anar escrivint idees per contar-vos avui, però quan ens vàrem reunir me varen canviar tots els esquemes. Perquè en Miquel, com a bon conseller, me va dir: -has de xerrar de Campos, dels records de la teva infància relacionats amb les festes de la Mare de Déu d’agost. – Idò anam bé!, vaig dir jo. Perquè hi he anat poc per les festes des poble jo!; però tranquil, que alguna cosa en treure!

Idò d’aquesta manera he pegat avui aquí!.

El meu nom, per qui no me coneix, cosa que es difícil, sigui per bo o per dolent, és Nadal Lladó, segons en Miquel Passarell, es forner!. Nom amb el que fa molts d’anys me van batiar i ja no me llevat de damunt. Som un jove nascut a l´any 91, quins anys aquells!. He viscut tota la vida al costat de la meva família, mon pare, en Nadal gran (ara el gran ja ho som jo), ma mare, n’Antònia, la meva germana Inès, i com no, sa padrina Maria, mare de ma mare i la meva padrina Inès, mare de mon pare. Una família simple, però molt especial.

Som un enamorat dels animals i de fora vila, del dia que vaig néixer.

Per la comunió, sabeu que vaig demanar? (cosa que no era massa comú), idò una porcella, però havia de ser mallorquina. En Biel Reus, i la seva dona, na Magdalena, així ho varen fer. Me varen regalar sa porcella. Mon pare quasi se va acubar quan la va veure.

Vaig arribar a tenir tot tipus d’animal que es pogués tenir a casa. En Pere Juan de can Melero quan me veia arribar ja se devia fregar ses mans. Era negoci assegurat.

En aquell temps era comú trobar qualque cusset perdut per la vila, i si jo el trobava aviat el duia cap al forn i li donava menjar i aigua al carrer, perquè mon pare no volia que l’entres dins ca nostra. Alguna vegada estaven més d´una setmana a defora, esperant-me per anar amb mi a trescar pel camp de futbol vell. Allà era la meva base.

Els cans de mon pare, un garrot, sabates velles i a trescar per amunt i per avall, ah i molt important, sense jersei i amb un ganivet dins la butxaca. Sabeu que era el que me feia més content quan anava per allà…?. Idò, trobar en Simon de son Avall pasturant les ovelles pels trossos d´allà darrera. Aviat estava assegut a devora ell. Jo no el coneixia de res, però aquell home, que sabia bé d’on era jo, me feia cas i me donava conversa. I jo, disfrutava!. Si algú ens hagués vist, hauria dit: – i en Simon, què guarda al·lots també ara?. Un al·lot de 9 o 10 anys, amb un bergant com en Simon.

La veritat és que no tenc record de haver escoltat massa pregons mai, perquè ja sabeu a què ens dedicam nosaltres: som forners!

Forners que hem dedicat la vida al negoci, al client i a prosperar com empresa. Una vida diferent a la dels altres, ja que com sempre han dit:- quan els altres fan festa noltros feim feina!.

No sabem que és anar de viatge tots plegats, o anar a sopar tranquils sense haver de mirar el rellotge un dia de festa, ja que, els meus pares sempre han tengut un horari un poc especial. No ens han pogut passejar tot el que han volgut però, encara trobaven una estona per anar a fer una volta el vespre de la Mare de Déu d’agost, per a nosaltres sempre ha estat un dia especial.

Una cosa si que hem tengut, i ha estat, bons veïnats i bons amics. Gent que ens ha duit allà on no podíem anar amb ells. La família de ca na Boira, que els hi estaré eternament agraïts per tot el que varen fer per nosaltres quan erem petits.

Amb en Pep Lluís, que tot el dia era per ca nostra, fèiem de tot manco cosa bona. Un entreteniment que teníem, era fer coques i galetes, les coviem i tot al forn!. Una vegada, no se’ns va passar res més pel cap, que quan vàrem tenir la coca cuita (crec que era de sobrassada i sucre) d’anar pels veïnats a vendre-la. Com ja vos podeu imaginar, tothom en va voler un tros per tastar-la, i ja vos dic que tenc record que la veníem a dues-centes pessetes, no era cap regal a aquell temps. La qüestió és que la vàrem vendre tota, i mos vàrem repartir els doblers. Quan mon pare se va aixecar de dormir, tot content li vaig anar a mostrar els doblers que havia fet, jo tot orgullós del meu primer jornal!. Me va dir: -d’on has tret aquests doblers?, i jo, li vaig contar la feta. Vaig rebre una bona renyada i me va fer tornar els doblers a tothom. Li vaig demanar:- i sa coca?, me va dir:- sa coca, que la se quedin!. I ja vos-ho podeu imaginar.

De petit sempre vaig ser bon estudiant, just escoltar ja me bastava; però quan va tocar anar a l´institut, aquí ja no va ser el mateix. Estava més pendent del que passava pel passadís que no del que deia el mestre, però passant molta pena, vaig acabar 4rt d’eso. Aquí ja me vaig renegar, jo allò que volia era fer feina, i ma mare tenia un disgust de mil dimonis.

Si vaig acabar l’escola dia 19 de juny, dia 22 ja començava a fer de picapedrer, 10 o 12 hores cada dia al sol, mem si així me pegava l’ estudiera. No va ser així, com més feina feia, més m’agradava. El primer dia que vaig agafar el càvec per escampar grava, va venir el mestre i me va dir:- tu no és el primer pic que empres aquesta eina!. Amb 12 anys ja sembrava patates a can Capulla, tot sol, solquejava tot el solar a la mala amb el càvec, l’entenia bé a n’aquella eina.

Quan va arribar l’hivern, vaig provar de tornar a escola però va ser pitjor que abans. I quan va arribar el febrer, vàrem decidir amb mon pare i ma mare que me posaria a fer feina al   forn. Vaig fer tres anys de forner, fent algun curs de pastisseria i de forneria els horabaixes; després, vaig anar a estudiar un grau de forneria a Palma. Quan vaig acabar vaig tornar al forn, però vaig decidir que volia tenir algun altre estudi, una carta a dins la butxaca per si qualque dia les coses no anaven bé per ca nostra. Vaig decidir estudiar un grau superior de Patró d’Altura, dos anys d’estudiar dia i nit per aconseguir ser Capità de “barco”. Ho vaig aconseguir, no va ser gens fàcil perquè com ja sabeu, a la mar, una errada pot acabar en desastre. I més, quan dus passatgers a bord o qualsevol tipus de càrrega, no hi pot haver cap errada. Exàmens de més de 4 hores que no te demanaven aprovar, sinó que te demanaven un 10 o tornaves el setembre a recuperar. Era un món nou per a mi, però vaig passar tant de gust que hi vaig dedicar la vida.

Quan vaig acabar, vaig pegar a l´Escola d´Hoteleria, tenia clar que volia ser forner, però trobava que necessitava tenir nocions de cuiner per poder seguir a ca nostra, i vaig fer el grau de cuina a l’Escola de Hoteleria de les Illes Balears. Vaig anar allà perquè compaginaven cuina i restauració i com que tenim cafeteria a ca nostra, trobava que m’aniria molt bé. És molt important saber cuinar a dins un món com el nostre, però també saber servir a la gent, fer un cafè així com toca, i mil coses com aquestes.

Me va anar molt bé fer aquests dos anys de curs. Allà fèiem una setmana de cuina i una altra de restauració. Vaig aprendre a cuinar, a posar taula, servir als clients, tastar un vi, valorar un bon oli, identificar un additiu alimentari nociu per l’ésser humà, i quaranta coses com aquestes. Però sobretot, me varen inculcar “defensar lo nostro, lo mallorquí”. Molta gent no sap, jo era el primer, que a Mallorca tenim molts dels millors productes que podem trobar al mercat.

Aquí, va ser quan vaig trobar que estava preparat per tornar a ca nostra i dedicar-me al que volia, a fer de forner, defensant sempre la gastronomia mallorquina, allò d’aquí. A can Nadal no cerqueu espumes, ni esferificacions, producte congelat o de segona classe, a can Nadal cercau un bon pa, un pastis, una coca bamba, una pasta de fulls de “mantequilla”, un cremadillo, una bona ensaïmada, i sobretot, una bona atenció al client.

Quan era petit, el dia de la Mare de Déu d’agost, com ja he dit abans, era un dia especial per ca nostra. Els meus pares, tot d´una que podien s’arreglaven i ens duien a fer una volta per plaça, a veure els amics i fer l’aturada obligatòria a can Nina, per fer un gelat, o beure qualque cosa. Després ja anàvem a qualcar a alguna atracció i fer la volta pel poble.

De més gran, record aquella torrada que feia l’ajuntament davant l’església, on s’hi concentrava tot el poble a cercar una tallada de carn i cap al foc, un tassó de sangria fresca i aigua pels més petits. Cadascú es torrava lo seu, amb aquell pinxo de ferro que feia de giradora. Després continuava la festa davant l’ajuntament, però el que més ens atreia a nosaltres els joves, era la festa d’espuma. De petits no ens hi deixaven ficar, perquè no era gens estrany pegar una glopada de sabonera d’aquella i quedar mig tancat; però de més grans, era la il·lusió de les festes de la Mare de Déu d’agost.

A les corregudes de joies, només somiava guanyar el gall penjat, cap baix cul alt, a aquella canya. Però no va poder ser mai, així que, debades vaig córrer!. Cosa que no pot dir el mateix la meva parella, na Joana. Què, segons me va contar, el va guanyar una partida d’anys seguits! Devia córrer com una llebre, no crec que corregués tant ara!.

Qui no recorda el Revival, quan el feien a les escoles. Aquella macro festa que s’hi concentrava tot el poble i part de Mallorca. Record en Pep des karate pitjant aquella caixa que, de tants de doblers que hi havia, no es podia tancar. Nosaltres, la meva germana i jo, aquest dia sortíem a la festa com tots, però a las 5.30h ja havíem de ser al forn a preparar la botiga per quan arribàs tota aquella gent a berenar. Quan la festa acabava, tothom venia amb un pic!. Allò feia por, de tanta gent que hi havia ens feien córrer el taurell de la botiga, veníem més pizza en dues hores que en una setmana.

A damunt les vuit s’acabava aquest trui, i: què vos pensau que mos deia l’amo?,- Vos en podeu anar a jeure, descansau!. Idò no, ens deia.- a las 9 has de ser aquí un altre pic!,i fins a migdia. Se feia molt llarg aquell dematí!

Però sabeu del que me´n record més de l’estiu?. Idò d’ aquells vespres a la fresca a ca n’Antònia Sineva. Sortíem els quatre veïnats a fer la xerrada allà defora. N’Antònia me deia:- ja has sopat Nadal?, i jo normalment li deia que sí. Me demanava : – de què has sopat avui?, i la meva resposta era: – de “ruissos”. La seva contesta era:- saps que estàs de bé tu que sempre tens “ruissos”. Aquesta era l’entrada a la conversa de cada vespre.

I na Coloma de veïnat, que crec que en va quedar ben farta de mi amb els “mandrungos” que feia per dins sa cuina de ca nostra…

També me´n record d’ anar a collir tàpares amb els amics, per un tros al camí del matadero. Partíem ben prest per no agafar el sol, i si de camí veiem cap tros que en tengués moltes, li fèiem una passada abans que arribàs l’amo! Si ens hi hagués trobat, encara ens pegaria. Després, a mitjan dematí, anàvem a can Miquel de son Blanc a vendre-les i almanco, fèiem un dobler per gastar.

Record també, aquells horabaixes, que en haver dinat, agafava dos “vasitos” i una ensaïmada petita i me n’ anava cap a cal “tio” Joan, el germà de la meva padrina Maria, ens seiem a dins la fusteria, al portal que pega al camí de mar, i fèiem unes xerrades que no acabaven mai. Aquestes xerrades, que encara faig cada dia amb la meva padrina Maria, que ara ja té 93 anys. No és cap nina, però gràcies a Déu, està més bé que jo. La padrina, me contava com ha estat la seva vida, una vida de fer feina de sol a sol, des del dia que va néixer. Me contava com funcionaven les coses en aquell temps i jo tot concentrat l’escoltava.

Sempre he passat gust d’ escoltar la vida dels més majors, agafar exemple i procurar no travelar amb la mateixa pedra.

Una frase que sempre he sentit és:- hem de saber d’on venim i, sobretot, cap a on anam!

Tothom crec que sap d’on ve, però sabem cap on anam? Anam bé pel camí que anam?

Un camí, que des del meu punt de vista, ens menja poc a poc a cada un de nosaltres, i no ens en adonam. Els petits tornen més petits i els grans tornen més grans.

A Campos ens ho han llevat tot, infinitat de foravilers que vivien de fora vila, fent “gènero” de qualitat i de proximitat, que d’una manera o l’altra, arribava a gran part de les cases. Vaquers, pastors, hortolans que anaven a fer plaça, han hagut de tancar perquè ens surt mes barat dur la llet de fora que no fer-la aquí mateix, igual ha passat amb els hortolans, invadits per productes a baix preu i sobretot de baixa qualitat, provinent de fora de l’illa i moltes vegades de fora de Espanya.

Magatzems on venien menjar per aquests animals i eines per poder fer feina, si fora vila no funciona, ells tampoc. Farineres, que molien el gra per fer farina de tot tipus, les grans empreses les han fet tancar.

Les tàpares, les ametlles (ara no valen res, s’ha menjat el mercat el producte americà i africà), les garroves, que ara, a la fi, duen un preu pel que val la pena anar aixecar-les i només podem donar les gràcies als padrins que aquell temps varen sembrar els garrovers, perquè si els haguessin de sembrar ara, no seria el mateix.

Lleters, sense vaqueries, que han de transportar?.

Botigues de barri, menjades per les grans superfícies que per desgràcia les tenim totes a Campos.

Sabateries, tendes de roba i drogueries, ens va millor comprar per internet o anar als xinos, allà tot és més econòmic però la qualitat no se pot comparar.

Al matadero, el 80% de la carn consumida a Mallorca, és engreixada i sacrificada fora d’aquí.

Tot això, només genera economia pels de fora i fa tancar als d’aquí. S´aparcament a Ses Covetes, no sé com els nostres padrins poden anar a nedar un migdia, és impossible aparcar dins ses Covetes. I dels “xiringuitos”, què trobau?, ens varen dir que eren il·legals i que provocaven un impacte ambiental. Sabeu que produeix un impacte ambiental?. Idò, anar a la platja de sa Ràpita, ses Covetes o es trenc i veure-la buida de gent i plena de fems, això és un impacte. O veure gran part de les parets seques amb enterrosais. Fora vila està abandonada perquè no hi ha manera de treure-li profit, això és un impacte visual!.

Els pubs i discoteques, també han desapareguts. es Puntasso, es Districte, es Magatzem, s’Aixam, s´Amagatall, tots tancats. L’únic que aguanta és en Miquel de s´Escaire.

Us imaginau las quantitat de jornals que sortien de tot això?. De què volen que visquem?. De què hem de viure els joves d’ara? On hem de anar a fer feina? Tothom al turisme?.

Me pareix molt bé, però hem d´apostar per un turisme de qualitat, un turisme que no vagi al macro hotel de tot inclòs, un turisme que vulgui venir als nostres agroturismes, que vulgui venir a les cases vacacionals, que vengui als petits hotels, turisme que faci poble, que vagi a comprar a les poques tendes que hi ha, als forns i a sopar i berenar als bars i restaurants del poble. Aquest turisme hem d´aconseguir. Perquè si anam a cercar turisme del tot inclòs, tornam a pegar allà mateix, que se mengen sa coca els grossos i nosaltres només ens menjam les miques.

Mallorca, és valorada per molts, com una de les millors illes per viure del món, si he dit del món. Tenim bon clima, tenim platja, tenim muntanya, tenim una de les millors gastronomies d’Europa, bons olis, bons vins, bona carn, bon pa… i un dels millors aeroports del món. Podeu estar ben segurs que hi ha molta de gent que cerca això, gent de categoria, gent educada i d´alt poder adquisitiu. Cerquen qualitat i nosaltres la podem donar, per això, hem de apostar per aquest camí, que ja veureu que hi guanyarem tots.

Aquí jugam un paper molt important els joves, però per fer-ho, primer de tot hem de mentalitzar als més majors pel canvi. Els hi hem de saber explicar que hem d´innovar, hem de fer un canvi i que serà cap a bé, amb les nostres mans està aquesta metamorfosi. No serà fàcil, ja que ens haurem de formar i així poder donar aquest servei de luxe. No podem esperar d’asseguts a una cadira, sinó que hi haurem de posar colzes i molt d’esforç per arribar a no tenir competència, perquè Mallorca sigui un destí únic, tant en paisatge com en serveis.

Però sobretot, s’ha de conscienciar al govern, que no escolti tant les grans empreses i escolti més els petits negocis. Aquests són els que generen i reparteixen la riquesa dins aquest territori. Un govern que estimi l’illa, que estimi al mallorquí. Que no generi infinitats de traves per poder anar endavant i que no doni facilitats als que no s’esforcen i que volen viure de la suor dels altres. Hem d’ anar tots a una, amb ganes i molta d’il·lusió. No hi ha cap camí fàcil, tots tenen mil traves, però si ens ajudam uns als altres tot serà més fàcil. Mallorca no pot donar quantitat, Mallorca pot donar qualitat.

Dit això, volia dir un parell de frases que he sentit dels majors, frases un tant gracioses però que són ben certes:

L´amo en Toni Tarrola me va dir:

-Nadal a sa son no la lleva es dormir, saps que es que lleva sa son?

Sa fam, això lleva sa son. Sinó prova d’ anar a dormir un dia sense sopar.

Me contava que de petit, ell tenia por a sa fosca. I feia que el seu pare l’acompanyàs als llocs on no hi havia claror. I li deia: -què tens por?. Ell li deia: -jo? No! (tremolant) i el seu pare li contestava:- només has de tenir por a una casa sense pa!.

Un dia, a classe d´aeromodelisme es mestre Xesc ens va dir: – Sabeu quin és l’animal més destructor del món?. N´Andreu Ginard li va dir: – sa termita!. Ell ens va dir: -NO, l’animal més destructor del món és l´esser humà.

També ens va contar que la primera guerra mundial va ser amb armes de foc, que a la segona ja hi havia bombes i que la tercera seria amb bombes nuclears, però la quarta seria a pedrades perquè la tercera ho hauria “arrasat” tot. Això que vos cont, jo devia tenir uns 8 anys.

I la darrera, i aquesta és de mon pare. La m´ha dita més de 100 vegades en la vida. Me diu:- Nadal es cap és per pensar, no és per dur capell.

Aquest pregó s’acaba, crec que ja basta d’ entretenir a la gent. Dir-vos que és mal de fer dur una vida perfecta i fer que tothom estigui content. No ho faràs bé per tothom mai!. De joves hem de tenir clar que volem, però hi ha tantes coses per fer, que no saps mai quin serà el camí correcte. Dies d´ansietat, de cansament, dies de dormir malament, fins que arriba el moment que ho jugues tot a una carta. No hi ha cap jugador que jugant fluix guanyi, hem de jugar fort quan tenim les cartes indicades. Apostar per nosaltres, confiant que estam preparats per tirar-nos enmig. A partir d’aquí, anar vius i per endavant.

Segur que travelarem mil vagades, però sempre hem de procurar no travelar dos pics amb la mateixa pedra.

No és tothom que hagi fet un pregó amb només 31 anys. Som molt jove i no tenc l’experiència de molta gent que hi ha avui aquí; però, crec que tenc el cap clar, se el que faig i se cap on vaig. No puc donar tot aquest mèrit a la meva persona, ja que gran part d’aquest camí que he fet, ha estat gràcies als meus pares. Mon pare sempre m’ha dit: -vull ser el teu amic, però primer serè ton pare!. I mon pare, ha fet de pare.

Esper que vegeu Can Nadal més amunt d’allà on és ara, que estigueu orgullosos de l’equip que tenim i del producte que oferim. Què pogueu dir amb la cara ben alta, que sou de Campos, i que sigui sinònim, de qualitat i sobretot de tranquil·litat, sinònim de bona gent, educada i “servicient”. Això és i ha de ser Campos.

Després d’aquets dos anys de pandèmia, crec que tots tenim ganes de festa, ganes d´estar amb gent i sobretot, ganes de família i amics. I trob, que ara és el moment, moment de fer una pausa i “disfrutar” dels nostres, escoltant i xerrant, plorant i rient, bevent i menjant. Moment de bauxa. Moment de fer poble!!!.

Ara volia donar les gràcies a l’Ajuntament per aquesta oportunitat que m´han donat i no només a la Batlessa sinó també a tot l’equip que té a darrera, gent que sempre que he tengut un problema, s’han desfet per ajudar-me: N’Andreu Mas, na Cati Perelló, N’Aina Manresa, En Sebastia Peixet, en Sebastia Bonet, na Manena, n’Agustina, en Biel Sastre, en Miquel Oliver, en Rafel Adrover, en Julià Jaume i tot l’equip de la brigada, a la Mancomunitat, als municipals, protecció civil, a les associacions, i segur que me´n deix algun. Ja no xerr de color polític, ara ja xerr de persones i de la seva forma de ser. També vull donar les gràcies al poble, a la gent i sobretot als nostres clients, per la paciència, per la confiança i sobretot, per la fidelitat. Així és molt mes fàcil seguir endavant. També a l’equip de Can Nadal, per fer-me costat en aquest camí. Als veïnats, sobretot a en Domingo i na Margalida que tant m’ajuden els dies de festa.

I com no, a la meva família. Ma mare i mon pare, un equip petit però indestructible. La meva germana, que sempre pensa primer amb mi abans que amb ella. Al cunyat, de fora poble, però bona gent. A na Júlia, aquesta rosseta d’aquí baix que és la il·lusió de tot ca nostra . A sa padrina, ha fet de mare, ha fet de pare, ha fet de padrí i sobretot ha fet de padrina. Al padrí Tomeu , al padrí Nadal, que no els he tingut i a la vegada m´han fet molta falta. A na Joana i tots els seus, per acollir- me com si fos un més de la família.

També vull donar les gràcies a tots els foravilers que amb molt de gust m´han ensenyat tot el que sabien del seu món, d´ells he après molt. En Guillem de Can Veler, en Mateu Ribes, els germans de Son Blanc, en Guillem de Son Barbut, l´amo en Miquel Pometa, en Miquel de Son Blai Mas, en Joan Rigo, l´amo en Tomeu de Paissa, en Jaume Manresa i la família de can Roser.

I com no, donar-vos les gràcies a vosaltres, per venir i per escoltar el sermó d’avui. Dir-vos que a can Nadal teniu el portal obert, i que sempre trobareu un pa per dur a ca vostra si un dia no el podeu comprar. Perquè nosaltres tenim molt clar d’on venim!

I ara com diu el senyor rector: – germans anau -vos- en pau!

 I AIXÍ, DON EL SUS A LES FESTES!!

Salut i molts d´anys a tots!!!

Nadal Lladó Salas
Campos, estiu 2022