Noces d’or de sacerdoci | Miquel Mulet Bujosa

El 28 de maig de 1972 vaig rebre l’ordenació sacerdotal a la plaça de Capdepera de mans del Bisbe Teodor Úbeda, aleshores bisbe d’Eivissa i administrador de la diòcesi de Mallorca per renúncia del Bisbe Mns. D. Rafael Álvarez Lara. El dijous que va venir després, 2 de juny, festa del Corpus, vaig celebrar la Primera Missa a Campos, acompanyat de la família i de tots els campaners, que foren convidats casa per casa, assistint també les autoritats locals i la participació del Cor parroquial. La celebració de la festa s’ha retardat tres mesos, perquè l’he volguda fer coincidir amb la publicació de les Memòries, que fins ara no han estat enllestides per esser presentades al poble i a les distintes parròquies on he exercit el ministeri.

He de dir que som el darrer dels capellans de Campos que va fer la carrera completa dels dotze anys al Seminari, com era costum en el pla d’estudis des del Concili de Trento (1545-1563). I som el darrer, de moment, que de Campos exerceixo la vocació de sacerdot, juntament amb Mn. Joan Roig i Mn. Jaume Mas. Abans de jo he conegut com a sacerdots: D. Joan Ferrer, D. Joan Ballester, de sa Creu; els germans de can Dometo: D. Benet i D. Guillem Bennàssar; el P. Andreu Garcias, Mn. Bartomeu Ballester, P. Antoni Veny; Germans: Mn. Joan i Mn. Damià Vidal; Mn. Guillem Bennàssar, Mn. Miquel Mas, Mn. Josep Ollers, Mn. Guillem Julià, Mn. Gabriel Reus, Mn. Miquel Lladó i Mn. Sebastià Salom.

Després de l’ordenació de capellà, els cinquanta anys de ministeri han transcorregut a les següents parròquies: Cinc anys com a Vicari a Artà, fent de professor a l’escola parroquial, dirigint el cor de la parròquia i animant un grup de reflexió. Després vaig passar un any a l’Alqueria Blanca com a rector, seguit de déu anys a Lloret de Vista Alegre, vivint en família amb tots els feligresos, participant en les festes i animant activitats que anaven sorgint, com un grup de teatre, un club ciclista, la Festa del Sequer, la diada del “Pa en Caritat”, la música, etc. I d’un poble petit vaig passar catorze anys a Sa Pobla, poble treballador, familiar i unit entorn de la Parròquia, celebrant la festa de Sant Antoni com a pròpia de la seva arrel o la festa del “Pa en Caritat” a Crestatx, vivint la unió de tot el poble entorn dels calderons d’arrossos que se comparteixen entre familiars i veïnats. De Sa Pobla vaig passar tres anys a Lloseta en un moment en què el poble s’havia quedat sense capellà, però va ser per poc temps, perquè Capdepera i Cala Rajada també s’havien quedat sense capellà i pareixia que jo ja havia pres la funció d’omplir els llocs que se buidaven. Endemés de les parròquies, també hi vaig afegir la Residència. Hi vaig passar vuit anys, dedicant-me principalment a la informàtica, construint una pàgina web, creant la missa multimèdia i fent la catequesi amb els temes passats a “power points”. Sense oblidar la Mare de Déu de l’Esperança del castell de Capdepera ni la Mare de Déu del Carme de Cala Rajada. I fa nou anys que som a la Vall de Sóller i Fornalutx, a prop de la serra de Tramuntana, ja que sempre havia estat en els pobles del pla. I durant els nou anys que estic a la Vall, un any vaig anar també a Deià i dos, a Bunyola i Palmanyola. La meva residència és el Port de Sóller i endemés d’omplir el temps amb la dedicació pastoral, he pogut aprofitar per passejar i descobrir els racons de l’entorn, publicant les imatges al facebook, com també distints comentaris religiosos, del paisatge o d’humor. També publico al setmanari Sóller el comentari de la Paraula de Déu de cada diumenge.

Ha valgut la pena esser capellà? Jo crec que sí i no ho afirmo per la quantitat de gent que hagi ajudat a mantenir la seva fe, que, a fi de comptes, només n’hi ha un de convençut que som jo mateix. Dia a dia he anat creixent i cercant la millor manera com expressar la fe per fer-la entenedora a qui m’escoltava, i fins al darrer funeral que vaig celebrar abans del present escrit, he renovat el missatge dels mateixos. Així, a la pregunta que se fa a Jesús sobre què s’ha de fer per arribar a la vida eterna, ell respon: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”. Amb la pregunta ja se suposa que hi ha dues vides, la vida nostra, humana, que acaba i és limitada, i la vida de Déu, que és eterna, en plenitud. El camí per arribar a la vida mateixa de Déu és l’amor. I com sabrem que tenim complert la mesura de l’amor? Jesús mort a la creu ens fa costat i amb ell completam les mancances que puguem tenir. Gran o pobre pot ser el nostre amor, però unit a Jesús es torna infinit, i amb ell la porta que tanca la vida de la terra, s’obri a la vida plena de Déu. La vida no acaba, se transforma. Per tot això, no ens acostumem a dir la frase que s’ha posat de moda quan s’anomena un difunt: “Estiguis on estiguis…” Els difunts ja no ocupen cap lloc i si després de la vida de la terra només hi ha la vida de Déu, els hi hem de desitjar que estiguin en Déu, que participin de la vida eterna, de la felicitat plena.

L’amor ja fou el distintiu de l’inici de la civilització humana, com descobrí la paleontòloga Dra. Mead, donant com a resposta a un estudiant que li demanà sobre el tema, a quin considerava que va ser el primer senyal de civilització humana. L’estudiant esperava una resposta tipus “llances per caçar” o “xarxes per pescar” o “olles per cuinar”. Però no, la Dra. Mead va dir que el primer senyal de civilització va ser la troballa d’un fèmur que havia estat fracturat i després havia curat. Mead va explicar que al regne animal, si et trenques un os, estàs mort. No pots fugir del perill, no pots caminar cap al riu per beure aigua, ni pots caçar per menjar. Et converteixes en presa per a un predador. Cap animal és capaç de tenir un os trencat i sobreviure prou per curar-lo. Un fèmur que va estar trencat i va ser curat, significa que algú es va quedar un temps per atendre aquesta persona ferida, va netejar la ferida, la va portar a un lloc segur, li va donar menjar i beure i va estar al seu costat fins a la recuperació. “Ajudar algú en moments difícils, o quan ho necessita és quan comença la civilització”, va dir la Dra. Mead. “Som civilitzats i mostrem el millor de la nostra humanitat quan servim el proïsme”.

Amor és la vida cristiana, ajudant-nos a viure una de les dimensions que tenim els humans, com és la vida social. Les persones hem de viure en societat i ho podem fer egoísticament, tancats en nosaltres mateixos, o amb amor, oberts els uns als altres per ajudar-nos i ser solidaris. Els cristians prenem model de Jesús, la persona qui més ha estimat i amb ell formam la comunitat de creients, volent ser continuadors de la primera comunitat de cristians, admirats per tots per l’amor que se mostraven i d’ells no podien menys que dir: “Mirau com s’estimen”. El Baptisme és el sagrament que ens incorpora a la vida de l’amor, seguint Jesús.

Amor és la vida del matrimoni destinat al bé de la parella i a la procreació, formant família. El matrimoni és una tasca per la qual home i dóna cerquen la seva felicitat i no hi pot haver paraules més satisfactòries que al final de la vida se puguin dir mútuament: “M’has fet feliç”. El matrimoni no és per esser feliç, sinó per fer feliç l’altre i quan l’altre és feliç, la seva felicitat també serà la felicitat de l’altre. Si hi ha amor es mantindrà el desig de felicitat.

Amor és l’Eucaristia, el sagrament del pa i el vi. El pa fou el record que ens deixà Jesús perquè el féssim present enmig de la història. El pa se fa trossos i es reparteix com aliment per a tots. Jesús fou com el pa que va passar pel món fent el bé, donant salut als malalts, perdonant i ressuscitant els morts…, fins a donar la seva pròpia vida pel perdó de la humanitat, com ens recorda el vi del calze, convidant-nos a tots els qui hi som presents a “fer el mateix”.

Amor és el sagrament de la Reconciliació, fent arribar el perdó de Jesús a cada persona que en tengui necessitat…

Amor és tota la vida del capellà i així me definiria, arribant a l’etapa de les Noces d’Or. No he fet una carrera de béns materials, però sí que m’he omplert d’humanitat per conviure amb les persones dels pobles amb els quals he estat destinat, amb els nins, joves, madurs i majors, participant de les festes i de les penes que s’han anat succeint, i adaptant-me a la idiosincràsia de cada un d’ells. M’he omplert d’humanitat per haver viscut els cinquanta anys de sacerdoci amb tot l’amor que he pogut pel bé de tots, que intentaré seguir mentre duri la vida. I del que no he fet bé, en deman perdó i procuraré esmenar-me.

Miquel Mulet Bujosa