Campos

Miquel Prohens, càmera i acció!

12-Febrer-2022

Avui que és la nit dels Goya, per ventura podríem atrevir-nos a afirmar que, en un futur no molt llunyà, Campos pugui estar molt a prop de guanyar-ne un amb qualque nominació de direcció fotogràfica del campaner Miquel Prohens. De fet, tres de les seves pel·lícules ja n’han estat precandidates els darrers anys. Qui s’hauria imaginat mai que un renét del fotògraf Toni Vidal Mas, que l’any 1919 començava a retratar els veïnats del nostre poble al corral de casa seva, al carrer Victòria, acabaria treballant en aquest món de la imatge cinematogràfica que tant crida l’atenció a tota la humanitat? Ja no fa falta imaginar, és una realitat i avui el tenim a la Sala perquè ens conti tots els seus projectes al darrere una càmera.

Miquel Prohens Lladó (Campos, 1979) és la quarta generació de Fotos Vidal amb qui fa dos anys celebràvem el seu centenari en aquest mateix mitjà de comunicació. No hi ha cap dubte que la saga familiar continua més enllà dels reportatges i la fotografia d’estudi, perquè avui en dia podem trobar el nom d’en Miquel Prohens als crèdits de diferents projectes audiovisuals. Actualment, podem destacar-ne sèries de nivell mundial com Vida perfecta de Leticia Dolera, que es pot veure per Movistar+, la cinquena temporada de l’exitosa Élite de Netflix o Operación Marea Negra rodada a Galícia i a Portugal i que es podrà veure per Amazon Prime a partir del 25 de febrer.

Seria injust i irreal pensar que aquestes feines cauen de l’aire del cel. Si bé podem parlar d’instint natural i d’ofici familiar, cert és que de ben jovenet la intenció d’en Miquel era ser bomber i mentre es preparava per ser-ho donava un cop de mà al negoci familiar amb els reportatges. Malauradament, no tingué sort per entrar a apagar focs, però sí per entrar a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) i encendre el caliu d’una carrera audiovisual que l’ha portat per països com els Estats Units, Cuba, Mèxic, Colòmbia, Burkina Faso, Malàsia, Rússia, Geòrgia, Ucraïna, Grècia, Polònia, Regne Unit, Portugal, Alemanya, Itàlia entre d’altres…

A la primera entrevista d’accés universitari ja li auguraren un futur com a director de fotografia. En Miquel pensava que aquesta professió tractava de fer fotos durant el rodatge, però anava mal encaminat. Ara és ell mateix qui ja ens pot explicar que aquesta especialitat és la que s’encarrega de l’apartat tècnic, tant de càmera, com d’il·luminació, com de moviments de càmera. És el responsable de la imatge. Aquí és quan li demanam: -Però Miquel, com funciona aquest Món?- I ell respon tot sincer:  -Quan acabes els estudis fas tot allò que pots i intentes sobreviure. A poc a poc, construeixes el teu camí…- En Miquel fa 14 anys que tresca per dins aquesta sendera que l’ha duit fins on és ara. Ara ja porta a l’espatlla un bon currículum i una representant que duu i negocia els projectes, calendaris, tarifes amb les produccions…

En Miquel pertany a una generació universitària dels anys 2000. Els seus companys i ell tenen el mateix segell. Són de l’època de la revolució digital, que marca la democratització d’un món elitista com era el cinema, a partir d’aquest moment tothom pot tenir accés a una càmera, de fet, creu que és necessari que tothom hi pugui tenir accés. Rodejar-se d’un bon equip humà és essencial per poder treballar amb un clima òptim. En Miquel té la sort de poder fer feina amb companys i amics, i també qualque exprofessor, està molt content de compartir junts els projectes. Com totes les feines hi ha moltes maneres de fer-les, ell treballa a partir de referents. Des d’una pel·lícula en concret a una fotografia, un quadre o fins i tot un dibuix… Prèviament amb el director solen xerrar d’allò que ha de ser. Si la llum ha de ser més baixa, si ha de ser més càlida, si s’han de marcar més les ombres, si han de ser més suaus… En definitiva, han de pensar com fer-ho, tenint en compte si és llum artificial o natural…, ja que un dels malsons més comuns d’un rodatge en exteriors és trobar un dia de sol i boira.

En Miquel també ens conta com és un dia de rodatge per un director de fotografia. Per exemple el rodatge d’un anunci publicitari pot durar un, dos o tres dies més un dia de localitzar. Quan es localitza es mira per exemple mirar per on es mou el Sol, si hi ha finestres naturals, els plans, el moviment de càmera… La seva discreció no ens treu a la llum cap treball en concret, però la seva pàgina web ens delata que ha dirigit la fotografia d’anuncis comercials de marques mundials com Mango, C&A, Bimba y Lola, Helix, Adidas, Foot Locker, Sephora, Dockers, Green Flag, Vueling, Seat, Wallapop, Coca-Cola, Converse, Bitter Kas, Palette, Carbonell, Smart, Sportium, Cabify, Suchard… -T’ho tenies molt amagat, Miquel…- I ell contesta: -Què heu vist na Rihanna?-.

Gairebé allò que canvia d’un rodatge d’un anunci al d’una sèrie és la temporització. Als serials ja s’ha de comptar amb un mes de rodatge, uns deu o dotze dies per episodi, amb una preproducció marcant els plans, fent plans de rodatge, esquemes de llum… El més important és el temps, per això es va fent un calendari… En aquesta feina la improvisació hi té poc joc, quasi tot està marcat. La inspiració és aquella que evoca el guió i… també la idea que té direcció. S’ha d’interpretar allò que vol i saber com dur-ho a terme. De directors se’n poden trobar de tota casta, des d’aquells que donen carta blanca i que no volen saber-ne res fins als que s’estudien molt bé cada llum i cada pla. De totes maneres, una bona definició de director de fotografia seria ser la mà dreta del director del rodatge. El nivell de confiança també és important.

Després de més de tres quarts de parlar amb ell, ja coneixem com és en Miquel Prohens. Per tot allò que ens ha contat sembla un jove pacient i dialogant, humil i sense l’ego pujat. Ens explica que és crucial saber gestionar els nervis i les emocions. Com ja hem destacat al principi, en els darrers anys, la direcció de fotografia firmada per Miquel Prohens en pel·lícules com Demonios tus ojos (2017), Matar a Dios (2017) o El año de la plaga (2018), han estat candidates als premis Goya.

Li demanam què suposaria una nominació a aquests premis. Aquí és quan en Miquel ens torna a regalar un tros del seu cor i ens confessa que mai cap premi serà la seva meta, ja que la seva meta és poder continuar fent camí i continuartreballant amb els directors amb qui actualment treballa. Això sí, guanyar per exemple un Goya seria una il·lusió ben grossa per la seva família, sobretot pels seus pares, Toni Prohens i Sebastiana Lladó i els seus germans Damià i Francisca Prohens Lladó. Ah! I que té ben clar que recolliria aquest premi xerrant en mallorquí.

I com a seqüència final, proposam parlar de música, ja que també ha dirigit videoclips musicals de temes de Russian Red, Rayden, Coti, Mishima… Intuïm que el més especial podria ser que fos el de n’Alfred García “De la Tierra hasta Marte” ja que enmig del seu rodatge, l’amor en comú per la nostra illa va fer que s’enamoràs de la directora d’art, Heura Marimon. Al juny aquesta parella de directors seran pares d’una criatura que veurà la llum, en una casa on podem dir que des de fa més de 100 anys els flaixos són els protagonistes. -Aquesta nineta també serà campanera!- recalca amb els ulls entelats i xalets que boten per damunt la seva mascareta. Perquè Campos per ell també és una inspiració. La llum de Mallorca és molt privilegiada. Si hagués de muntar un plató per rodar-ne una escena cercaria una història amb una caseta a fora vila en primavera i els protagonistes serien persones relacionades amb la mar, la platja, les roques… Horabaixes rosats i càlids, la platja nua… La nostra costa, el nostre camp, el nostre poble és espectacular… I joves i professionals com ell, encara que a l’altra banda del bassiot, contribueixen al fet que així sigui. Endavant, Miquel… i de Campos fins a Mart!