Memòries d’un matí als vedells | Marta Roig Melià

Des de petita m’he sentit molt arrelada al camp, ja que la meva família sempre s’hi ha dedicat. He crescut aprenent tot el que els meus pares i padrins m’han ensenyat i per això estim molt foravila. A Son Barbut, la nostra finca, hi tenim un surador de bous. 

Quan tenia sis anys vaig començar a anar a ajudar al meu pare per donar llet als bous petits. El primer que feia era aixecar-me ben prest per anar a Campos a fer el cafè. El meu pare sempre demanava un cafè amb llet i jo un laccao. Seguidament, ens anàvem a Son Barbut a fer feina. Abans d’anar a preparar la llet ens posàvem la granota i les “katiusques”. Després anàvem a cercar el sac de llet amb pols i el ficàvem dins un mesclador, en el qual hi havia aigua calenta i es mesclava tot fins a quedar la llet. Dins una carretilla posàvem un recipient gran en el qual posàvem la llet. A més, també agafàvem poals i un pitxer. Els corrals es distribuïen en dos passadissos amples per on passàvem per alimentar els vedells. El meu pare m’omplia els poals de llet i jo els anava col·locant a les menjadores un per un. En acabar tots els corrals tocava llevar tots els poals i fer-los nets. Omplíem una pica plena d’aigua ben calenta amb un poc de sabó i lleixiu, i jo amb un fregall fregava fins que quedaven ben nets. Després de tot això, omplíem els menjadors de pinso fins que quedaven ben plens. En acabar la feina ens canviàvem la roba i anàvem a berenar. Sempre hi havia pa amb sobrassada o pa amb oli amb formatge o botifarró.

Sempre recordaré amb molta il·lusió aquests matins fent feina als vedells amb el meu pare. També estic molt agraïda, ja que des de petita m’han ensenyat la feina a foravila i tot l’esforç que comporta. Esper poder gaudir molts més anys i mostrar a les futures generacions el treball al camp. 

Marta Roig Melià