Es Conco en Pere / Pedro Tomás Ollers Adrover

Festes de la Mare de Déu d'agost, un temps en el qual és impensable no pensar en figues. Aquelles figueres que veuen passar el temps i que com a grans monstres de mil punxes han estat tot l'hivern despullades, sense pensar en la gran ombra que arribarien a fer cada estiu. La vida a fora vila abans era contrasts, sol i ombra, fred i calor, dematí i horabaixa i el vespre per al merescut descans. 

Si he de fer memòria i pensar quantes hores descansava aquell homenet per dia, jo podria dir sense equivocar-me que just eren les hores de fosca, perquè a trenc d'auba ja era agafat sa bicicleta i partit cap a fer els més o menys tres quilòmetres que separen la vila de s'hort. Tant si era dia feiner com festa, els diumenges i tot perquè ell deia que “tateix a la vila no hi ha massa cosa a fer”. Gràcies a moltes d'aquestes excursions amb ell amb bicicleta cap a s'hort, sé bastanta part de la història d'aquells anys cinquanta i seixanta de la vila, saber situar “es carnatge” de la vila, saber per què s'utilitzava i saber les aus rapinyaires d'aquells anys que sobrevolaven aquell lloc, coses que molts al·lots en el nostre temps no n’havien sentit xerrar mai. Perquè si es tractava d'estimar els animals era igual si eren de pèl o de ploma, petits o grans, ell els estimava com bon pagès ha fet tota la vida. 

Els molins que enrevoltaven la vila, es d'en Majora, es molí de sa grava, es molí d'en Negre i tots els altres, saber on estaven situats, qui hi havia viscut als anys seixanta, quin era el molí més plantós, quin voltava més en es vent, tot això són petits fragments comptats de la manera més humil i benèvola que formen part de la història de Campos i que estaré eternament agraït que ell m’explicàs. 

És que de les historietes del camí cap a s'hort amb bicicleta en podríem fer un llibre, ja no en parlem de les coses que em va ensenyar amb els peus damunt la terra de call vermell. Llaurar amb un mul i una arada amb rodes, explicar cada peça de la màquina i cada ornament que duia sa bístia damunt, era per ell una tasca feta amb els ulls clucs interessat sempre perquè jo aprengués cada nom i cada funció. Com em va fer recordar un bon amic ara fa poc, podria dir ben cert que es conco va ser la darrera persona que va llaurar terra de call vermell, almenys als voltants de la vila, amb un mul i una arada amb rodes. Saber quines castes de domàtigues existeixen, quines farem per secar en es sol, quines malalties pot agafar cada planta i els remeis casolans per combatre tot bitxo, escarabat o mosca que volia fer malbé l'hortalissa. Si cap dia volia saber si l'endemà havia de ploure o no, ja sabia a qui ho havia de demanar, “conco, plourà demà?”, sempre endevinava, no errava en res, la direcció del vent que sabia d'on venia i tot, virtut que només assignaria a gent d'aquell temps. 

De la senyora, bordissot blanca o negre, coll de dama, figues flors, figues de porc… ell les sabia totes, quines eren millors per fer figues seques, quines per estotjar per al bestiar i sobretot quines eren les millors per posar dins el meu preuat paneret per dur cap a la vila a menjar més aviat que de pressa a ca nostra. Aquell paneret arribava tan xalest com jo, carregat amb una rialla d'orella a orella d'haver estat un altre dia sencer amb so conco. Contant tot el que aquell dia havia après, que per a mi tot era molt, i els meus pares per no llevar-me la gran il·lusió de xerrar del dia amb so conco, escoltaven com si jo fos el gran portador d'informació de fora vila. Amb els anys he vist que ells, havent viscut de joves a fora vila ja sabien moltes coses de les quals jo deia, però jo dins la meva innocència no sabia. Era felicitat d'estiu. 

Un home que mai va parlar de política, de colors, ni d’ideals. Simplement, fer el que en aquells anys daurats feia la gent, que era viure i deixar viure. Es topava algú dins la vila devora un cafè i reduir la conversa a “Pere, feia temps que no et veia” i la seva resposta era “jo per aquí no hi pas gaire”. Paraules que dites així pareixen dites d'algú que no en vol saber res de la vila, però no és així. Ell sempre va trobar que la Mare de Déu d'agost era la festa més grossa de la vila, com a creient no girava l'esquena a Sant Julià ni a les festes de Nadal i Pasqua, però sa d'agost era sa festa major. Aquells paperins fent aquell renouet, aquelles ombres que feien enterra quan els pegava es sol de s'horabaixa que pareixien les ones de la mar, duites des Freu fins en es centre de la vila, per sort això encara ho podem gaudir. Sa Ràpita i Ses Covetes sempre presents a la pagesia, ja sigui per l'alga per dur a les eres per batre o per anar a refrescar els peus en s'estiu. 

Poder comparar una arraconada d'una paret seca a fora vila, on li toca s'ombra i l'oratge fresquet amb un escar de sa costa campanera on les vistes cap a Cabrera sempre són envejades per altres pobles, es poder dir que a Campos tenim molta sort d'estar enrevoltats de terra de call vermell i d'aigua ben salada. Ja sigui amb un trempó a vorera de mar, unes domàtigues seques a un pati d'una casa a fora vila, un gelat davall aquesta mar de paperins blancs en es centre de la vila o unes figues menjades davall una figuera, que molts d'anys puguem dir molts d'anys per la Mare de Déu d'agost i que noltros ho puguem veure. 

Bones festes, campaners i campaneres. 

Va per vós, Conco en Pere. 

Gràcies per tot, 
 

Pedro Tomàs Ollers Adrover 
Campos del Puerto, estiu de 2023