Campos

Catalina/Caterina / Joan Veny

30-Juliol-2023

Per a na Catalina Gomis

L’antroponímia s’ocupa de l’estudi dels noms de persona, sigui dels llinatges (Lladó) i malnoms  (Rosa), sigui dels prenoms (Andreu, Maria). N’estudia l’origen i els canvis, com passa en els noms comuns: Eulàlia / Eulària, per dissimilació de laterals; Anna / Aina, a partir de la ultracorrecció *Agna i el creuament amb Ainès < Agnès; Sebastià / Tià, per reducció hipocorística; també el seu eclipsi, com Astruga, Sibila, Elicsèn, tan freqüents a l’Edat Mitjana, o, per raons socials, Praixedis, que, per desgast fonètic, havia passat a Pixeris.[1]

Entre els noms de persona  que han patit canvis formals, m’agradaria atreure la vostra atenció sobre el nom Caterina i la seva variant Catalina. El seu ètim és el llatí Catherina, origen del cat. Caterina, el fr. Catherine, l’occ. Catarina, l’angl. Catharine, l’al. Katharina; el mot llatí és una adaptació del grec Ekaterine, que s’ha conservat en rus. El nom es va difondre a partir de la invocació a Santa Catarina d’Alexandria (25 de novembre)o de Siena (29 abril). Al nostre domini lingüístic, Caterina, és avui propi del català occidental i oriental (en rossellonès, reduït a Catrina, amb apòcope de la vocal intertònica, com en el col·loquial prò ‘però’, vritat ‘veritat’, brana ‘barana’, etc.) i apareix com a nom personal, Caterina/Catarina, o com a hagiònim, Santa Caterina, des del s. XIII, en autors i documents de Mallorca (R. Llull,  Mostassaf), de Catalunya, de l’àrea de transició cat. occidental / cat. oriental (Busa, s. XVI), de València (Sant Vicent Ferrer, Spill, Curial,  Eiximplis). Tanmateix, des d’antic, ja trobam una variant fonètica, Catalina, resultat d’un intercanvi de líquides r/l (en castellà en diuen “trueque”), com ha passat en les formes dialectals salampió ‘xarampió’, cabilons ‘cabirons’, entelemat ‘entarimat’, papeles* < cast. paperes), disflassat ‘disfrassat’, etc.; la variant ja apareix en un doc. de 1187 (Catelina) i és condemnada en les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (s. XV), signe de la seva popularitat: “Evitar de dir Cathalina per dir Catharina”. La documentació medieval registrada als gran dialectes testifica que alternaven les dues formes, Catalina al costat de Caterina (a Barcelona, al s. XIV, predominava la primera sobre la segona), però que ulteriorment se’n va imposar una de les dues, Catalina a València i Balears;  Caterina a Catalunya del Nord i al Principat, on va sorgir el derivat encaterinar-se ‘encapritxar-se en una persona o cosa’. A l’Alguer avui es diu Cat[e]rina, per mimetisme de l’italià, modificació del tradicional, Cat[a]rina, d’acord amb el fonetisme alguerès i que pot ser la continuació d’aquesta forma medieval, però que també podria provenir de la variant Catalina, també medieval i pròpia del sard, amb canvi de -l- > -r-, com passa en alguerès, on vila passa a vira; en forma diminutiva es troba en aquesta cançoneta infantil: “Cat[a]rineta, fes-te al finestró /mira que passa lo fill de don Simó”.

Tenim diverses mostres de l’assentament de Catalina a l’espai valencianobalear, com és ara la seva incorporació a la fraseologia (“Per Santa Catalina, si no tens sembrat es blat,  ja en pots fer farina” [Mallorca, s. XIX]) i en el cançoner popular (“Catalina, catalana, / penja es llum a sa paret / i voràs en Joanet / que ha tornat de l’Havana” (“que passetja per l’Havana” o “que se’n va cap a l’Havana”]); l’ús translatici cap a nom comú com a única forma (‘roda dentada’, pel suplici infligit a la santa  [Morella; Mallorca, catalineta, Figuera]; (fer les) catalinetes ‘joc; festivitat, tipus de dolç, cançons’ [Xàtiva, Vinaròs. Alcanar]; ‘tipus de politja’ [Palma]; catalineta blava ‘somereta del Bon Jesús’ [Manacor]); i a Catalunya, com a supervivent (‘tipus de núvol’ [Costa de Llevant]). També, com a més indicis d’arrelament del nom a València i les Illes,  cal esmentar a) la seva presència en diccionaris regionals de València (Escrig, 1851) i Mallorca (Figuera, 1840: “Nôm prôpi de dôna”); b) l’ús a Mallorca de la forma abreujada, d’origen hipocorístic, En Catalí, que designa (designava?) una ‘classe d’estel’, o, formant part d’una locució, Ja és partit en Catalí, equivalent al cast. despedirse a la francesa; c) la formació de variants afectives com Catalinons, amb el sufix diminutiu -ons, aplicat a noms de persona, com Ainons, d’Aina; o, com el menorquí Nina, una formació hipocorística tradicional de dreta a esquerra, enfront del cast. Cati, que va d’esquerra a dreta (compari’s cat. Tià vs. cast. Sebas); d) l’atracció formal de parònims (mots de semblança fonètica i significat diferent) com cardelina o cardellina ‘card de moro; Scolymus hispanicus’ que, convertits en catrelines (eivissenc i formenterer), han passat, per  etimologia popular, a card catalina, catalines (Menorca) i, amb un sufix diminutiu, catalinoia ‘dent de ca; Scolymus maculatus’ (Mallorca); no cal, doncs,  relacionar el aquests noms amb la roda del suplici (DCVB).

En suma, de la nostra breu exposició es desprèn: a) que la forma etimològica és evidentment Caterina: b) que de bona hora aquesta conviu en la llengua antiga amb Catalina a tot el domini lingüístic: no és, per tant, imputable a un contacte amb el castellà, tot i que ulteriorment aquest hi pogué tenir un paper; c) que a l’àrea valenciana i balear va imposar-se, després d’un període de convivència, Catalina, potser també afavorida a les Illes, però no necessàriament, pel nom de Catalina Tomàs, elevada als altars; d) la concurrència en l’ús de Catalina en valencià i balear és un exemple més dels paral·lelismes que uneixen les dues àrees oposant-se a les del català oriental peninsular (primavera d’hivern ‘tardor’, torcar ‘eixugar, fregar’, pigota ‘verola’, galfó ‘golfo’, endívia ‘escarola’, etc.); e) l’arrelament d’aquesta variant ve reforçat pels seus usos figurats, la seva presència en obres lexicogràfiques regionals, la freqüència de l’ús afectiu i la força de l’atracció paronímica.

Joan Veny

 

 

Referències bibliogràfiques

ALDC= Joan Veny – Lídia Pons, Atles lingüístic del domini català, 9 vols., Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2001-2018.

CICA= Corpus informatitzat del català antic.

DCVB= Antoni M. Alcover – Francesc de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear, 10 vols., Palma de Mallorca, Moll, 1930-1962.

Escrig, José (1851): Diccionario valenciano-castellano, Valencia, Imprenta de J. Ferrer de Orga.

Figuera, Antoni (1840): Diccionari mallorquí-castellà, Palma, Imprenta y Llibreria de Esteva Trias.

Miralles, Joan (1984): Un llibre de cort reial mallorquí del segle XIV (1357-1360). Introducció, transcripció  i estudi lingüístic, 2 vols., Mallorca.

Piquer, Esperança (2005): Censos de población del territorio de Barcelona  en la década de 1360, Tübingen. Niemeyer.

Tagliavinl, Carlo (1982): Origine e storia dei nomi di persona, 2 vols., Bologna, Pàtron.

Veny, Joan (2015): Aina, dins Perfils lingüístics Balears, Palma, Lleonard Muntaner, 185-190.

 

 

[1] Em plau agrair la informació documental complementària que m’han proporcionat Antoni Ferrando, José Enrique Gargallo, Joan Miralles, Josep Martines, Andreu Bosch, Francesc Ballone, Joan Pomar.