Campaments a Cala Murta | Miquela Vanrell

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l’aigua de purs miratges
al ritme eòlic d’aquestes platges
tan dolç dormir!
(Miquel Costa i Llobera)

Si tanc els ull i pens amb els estius de la meva infantesa, cap allà a principis dels anys 80, el record que em ve primer al cap és el dels campaments que el Club d’Esplai Parroquial organitzava cada any a Cala Murta.

Degut a l’amistat que Don Guillem Parera, llavors rector de Campos, mantenia amb Don Ignasi Rotger, propietari d’aquelles llegendàries terres, altre temps habitades per Mn. Costa i Llobera, els nins i nines campaners d’aquella època vàrem tenir la sort de gaudir, estiu rera estiu, d’aquells paratges magnífics, avui declarats Patrimoni Universal de la Humanitat.

Anar-nos 7 o 8 dies de campament a 80 km. de casa amb un bon grapat d’amics era un aconteixament veritablement excepcional. Tot i que avui en dia pugui semblar mentida, molts de noltros encara no havíem sortit mai de l’illa, ens solíem estrenar al voltant dels 14 anys a l’hora de fer el viatge d’estudis de vuitè. Per tant, aquell campament era una activitat extraordinària en tots els sentits.

Dies abans de la partida ja preparàvem amb cura l’equipatge: la motxilla, la cantimplora, els plats de llauna (normalment, regal de la primera comunió, un dels més desitjats) i sobretot la vestimenta del primer dia: texans, camiseta blanca i mocador vermell.
La nit abans de la partida es feia llarga, l’ansietat no ens deixava dormir bé. 

Tot i això, en bon dematí ens reuníem tots ben desxondits davant la portalada de l’església: nins i nines, pares, monitors, ajudants de monitors, sa cuinera, ses ajudantes de sa cuinera i Don Guillem amb na Xipatraca, la seva singular furgoneta grisosa amb cortinetes a les finestres.
En arribar l’autocar el cor començava a bategar de valent. Una besada als pares i cametes me valguen cap a triar el seient per seure amb l’amic/ga que des de feia setmanes ja teníem pactat, i començava l’aventura!!

El viatge fins al Port de Pollença era cansat, però en enfilar la muntanya i arribar al mirador d’Albercutx, amb el Pal davant i la Talaia d’Albercutx a la dreta, ens invaïa una sensació especial. Ens adentràvem dins uns paratges molts diferents als del pla de Campos, ens semblava un altre món. Allà ens esperàven uns dies de jocs, de festa, d’amistat, d’excursions, de vivències en general que ens feien molt feliços i que quaranta anys després encara recordam amb nostàlgia.

Baixavem la muntanya fins arribar a la platja de Formentor, que deixavem a la dreta, i seguíem uns kilòmetres més fins arribar a les cases de Cala Murta.
Allà ens esperava un pinar esplèndit apunt per muntar-hi les tendes, mentres l’olor de pi ens invaïa els sentits.
Mentretant, els monitors anàven descarregant i col.locant tot el material que havien duit des de la vila i entre d’altres coses, penjaven del tronc d’un pi l’horari i programació, tan esperada per tots. Frissàvem de saber quin dia aniríem a nedar a Cala Murta, a Cala Figuera o a la Platja de Formentor, quin dia seria la pujada a En Fumat per anar a veure la sortida del sol, si aquest any hi havia programada una excursió al Pal, a sa Talaia d’Albercutx o, fins i tot, al Torrent de Pareis; quines activitats ens tenien preparades per al foc de campament nocturn…. i un cop desvetllat l’enigma, el temps començava a transcórrer a un ritme diferent.
Els matins després de berenar i netejar les tendes era l’hora d’anar a nedar. 

Una caminada muntanya avall ens esperava si el destí era Cala Figuera, una cala rocosa d’aigües profundes i cristal.lines, on els més atrevits competien tirant-se de dalt de les penyes.

Si el destí era Cala Murta la caminada era més llarga, però per un camí pla, on l’aroma de la Murta, del romaní i de les fonolleres impregnava l’aire, mentre el sol feixuc de l’estiu caia damunt aquell estol d’al.lotons desitjosos d’arribar a la petita cala de còdols per a refrescar-se. Dues o tres vegades anàvem a la platja de Formentor, a 5 km de distància. Aquesta caminada se’ns feia eterna però no oblidaré mai la magnífica i intensa olor de pi que se sentia i l’eixordador renou de les xigales al caminar baix les copes dels pins que pràcticament cobrien la carretera. En arribar nedàvem al costat del mollet, on atracaven les barques que transportaven els turistes per la badia. Alguns anys, i si coincidia en que hi hagúes lluna plena, aquesta nedada l’organitzaven a la nit: una experiència totalment extravagant per a tots nosaltres.

Les menjades eren un altre moment del dia molt esperat. No només per saciar la gana que tanta activitat ens despertava, sinó també perquè eren uns moments on tots estàvem junts, no fa falta dir que la xarrameca i el cridori eren importants. El dia el començavem amb un berenar de llet amb galletes maries i un bon dinar i sopar, fet per una cuinera venguda de la vila, completaven els àpats. Tots en fila anavem a recollir els coberts que haviem deixat bocats després de la menjada anterior i entravem al menjador. Quan tots estàvem ben asseguts arribava el moment que ens agradava tant, el de beneir la taula cantant l’Oh Pare Déu o n’hi ha que en tenen i no en volen… el que de veritat ens agradava era fer la cantada!

Els dies els omplíem amb jocs, gimkanes, excursions, cantades i assajos per a les actuacions que els vespres duiem a terme en el foc de campament, que era com  anomenàvem les activitats de després del sopar fins a l’hora d’anar a dormir.
Però no tot acabava amb l’apagada dels llums i de les llanternes. Adesiara, alguns monitors aprofitaven la nit i el so profunt d’aquella al.loteria per a captar algun caçador de mopis o algú disposat a comprar-li un submarí. Les històries d’aquestes eixides eren famoses i s’anaven contant any rera any, especialment amb la intenció de demostrar la veterania dels més grans davant els més petits que s’iniciaven en l’anada als campaments.

El diumenge era un dia especial, Don Guillem deia missa davant el monument de Miquel Costa i Llobera, un lloc a l’aire lliure on hi muntàvem la celebració en la que no hi escatimàvem els càntics que durant tota la setmana havíem assajat. També hi assistia Don Ignasi que cada any ens visitava i s’aprofitava l’ocasió per donar-li les gràcies per deixar-nos gaudir d’aquell magnífic indret.
L’únic dolent d’aquells diumenges era que ja sentíem que el final del campament s’acostava. La majoria de nosaltres haguéssim volgut allargar aquelles estades, però l’autocar que ens havia de retornar a Campos sempre arribava puntual, el dia convingut.
Recordo la sensació de tristor que es respirava durant el camí de tornada. Així com a l’anada tothom reia, xerrava i cantava; el viatge de tornada era silenciós.

En arribar a Campos ens aturàvem davant l’església, on tots els pares ens esperàven ansiosos per veure’ns i saber com havia anat. Era un temps en que no hi havia telèfon al campament, ni molt menys mòbils.
Nins i monitors feiem una rotlada al Lloc Sagrat per acomiadar-nos cantant És l’hora dels adéus. Molts acabàvem la darrera estrofa amb llàgrimes als ulls, llàgrimes que demostraven com de bé ens ho havíem passat i el feliços que havíem estat a Cala Murta.

Vist en perspectiva diria que aquells campaments, per als que els visquérem, significaren molt més que unes simples vacances. A molts d’aquells infants i monitors els hi va marcar, en certa mesura, el seu destí, ja que arrel d’ells hi nasqueren grans amistats o vocacions que els hi han condicionat la vida futura, així com també vàren ser l’embrió de posteriors projectes socioculturals en el nostre poble, com per exemple la representació de l’òpera rock Jesuscrist Superstar a l’església de sa Ràpita l’any 1984, la creació de Call Vermell Ràdio o l’organització de concerts i de moltes altres activitats infantils i juvenils.

En un altre ordre de coses, no seria just obviar, que una de les intencions d’aquells campaments organitzats per la Parròquia, era el de fomentar una convivència entre aquells grups de nins i joves, basada en un esperit cristià. En aquest sentit, vull destacar la pedagogia utilitzada per Don Guillem, que lluny d’adoctrinar-nos, se servia de la natura i de la cultura per transmetre’ns la seva sensibilitat envers els valors espirituals i ètics. És així que molts de nosaltres descobrírem a Cala Murta la poesia de Costa i Llobera, la nova cançó, l’excursionisme, la flora i la fauna de muntanya o l’impacta de veure sortir el sol dalt d’un cim.

Per tot això, vull aprofitar aquest escrit per agrair a Don Guillem Parera la valuosa feina que va fer per als nins i joves campaners mentre va ser el rector del nostre poble, així com a l’Ajuntament l’oportunitat de deixar-ne constància en aquest programa de festes de la Mare de Déu d’Agost, unes festes, les d’enguany, molt singulars, on el millor que ens podem desitjar és salut i molts d’anys!

Miquela Vanrell