Pregó de les Festes de la Mare de Déu d’agost 2025 / Victòria Burguera Puigserver

Honorable batllessa de Campos, autoritats, campaneres i campaners, les batalles més dures són les que un mateix lluita a ca seva, amb la gent estimada, amb la gent que l’ha vist créixer i amb els que ha compartit la major part de les vivències. Em permetreu que comenci el pregó d’enguany amb un llenguatge amb connotacions bèl·liques, que tenc bastant acostumat com historiadora de la guerra naval medieval i, en concret, de la pirateria, per expressar com de tots els auditoris en els que en els darrers anys, per raons professionals, he hagut de parlar i en els que, d’una manera o l’altre m’he hagut de pronunciar, el d’avui a la plaça Major de Campos és segurament el més difícil, i en el que, per molt que la meva feina i les meves investigacions m’apassionin, em veureu més emocionada que mai. Perquè Campos és essència, és el bessó que duc dedins, en un cos i una ànima amotllades per experiències i vivències en ciutats, països i entorns diferents, però que té un punt i principi, com diria Antònia Font, en aquesta vila del sud de Mallorca. El discurs d’avui no és fruit del meu treball intel·lectual, sinó paraules que han brotat del meu cor, en les que s’han entremesclat records feliços i agradables, una certa nostàlgia i també, no ho he pogut evitar, la passió que sent cap als meus estudis.

Quan vaig rebre la famosa cridada de la batllessa comunicant-me que l’equip de govern de l’ajuntament m’havia proposat a jo com a pregonera de les festes de la Mare de Déu d’Agost d’enguany, el que vaig sentir va ser un enorme sentiment de responsabilitat, acompanyat d’un grandíssim honor, perquè hi ha moltes persones que dia a dia fan coses pel poble, pel bé de la comunitat, de la convivència; des dels que fan la carrera neta de ca seva, als que s’impliquen amb l’organització de festes, d’esplais o col·laboren gratuïtament al manteniment de l’església, de l’escola, del camp de futbol... totes elles aporten i aportam el nostre granet d’arena per a un bé comú, col·lectiu; sense cap dubte és una de les maneres més guapes de “fer poble”. I enguany, d’entre tots els campaners i campaneres, he estat jo l’elegida. Se m’ha atorgat l’honor i la responsabilitat de parlar-vos avui de jo i del poble, i fer que valgui la pena; dir unes paraules per començar una de les festes més sentides i més estimades del poble, la festa major, com una aportació més al bé comú de la nostra estimada comunitat. I esper aconseguir-ho.

Tot absolutament de Campos conté i amaga històries de la meva infància i adolescència. D’una persona que té vuit llinatges mallorquins, que és de Can Burguereta, de Can Mercer, de Can Ronquet i de Can Xixili, però només sis llinatges i tres malnoms campaners, que bé me recordava sempre la meva padrina Maria al cel sia, quan me deia amb estimació: “tu ets ben xixili, tu ets ben de Santanyí”, com era ella, que havia nascut a Santanyí, però que va venir a viure a Campos amb devuit anys. I jo me’n record que m’enfadava amb mitja rialla, i li deia que no, que jo no era de Santanyí, que jo era de Campos. Amb aquell orgull i aquell arrelament que ens caracteritza tant als campaners. És un tret que sempre m’ha destacat la gent de fora poble. Més d’una vegada m’han dit “no sé què vos passa a nes campaners, que teniu aquesta devoció cap a Campos, que tots voleu viure a Campos, fer feina a Campos, tornar sempre a Campos”, fins i tot hi ha gent que quan és de viatge pel món i li demanen, tu d’on ets? diu que és de Campos abans de dir que és de Mallorca, d’Espanya o fins i tot d’Europa.

Els que hem viscut temps fora de Mallorca; els que hem estat com jo “exiliats per amor al saber” com sempre em deia el professor Prim Bertran, de la Universitat de Barcelona, hem sentit a dir i també hem sentit en carn pròpia com “sa roqueta estira”, Mallorca crida, com un imant que t’atreu sempre al lloc d’origen. Jo afegiria encara, que a més de sa roqueta, aquesta terra Campanera té també un cert poder d’atracció, té un magnetisme que estira i t’impulsa a tocar “mare”. De fet, jo diria que si hi ha alguna cosa que ens uneix a tots els campaners i campaneres, un comú denominador que va més enllà de les diferents generacions, de joves i de no tan joves, més enllà de la ideologia de cadascú, de la seva situació personal o de les seves preferències de vida, és l’estimació que sentim tots cap al nostre poble.

Personalment, jo me’n don compte ara més que mai del vincle que mantenc amb Campos quan moltes vegades em trob caminant pels carrers amb dues de les persones que més estim, i que no varen néixer a Campos, n’Albert i na Blanca, i em sorprenc a jo mateixa explicant-los: en aquesta casa jo hi venia a repàs de matemàtiques; aquí un estiu vaig venir a pintar figures; aquí feia classes de dibuix; aquí un dia quan sortia d’escola una amiga meva va caure i un cotxe quasi la se’n va endur, etc. com si intentés traslladar el món dels meus records i fer-lo present a persones que no ho coneixen, amb la intenció, crec jo, de què estimin el poble igual que l’estim jo i que entenguin una mica més qui és na Victòria Burguera i d’on ve. Al cap i a la fi, el Campos dels meus records és un món que ja no existeix, perquè en la vida tot canvia i evoluciona, la gent torna gran, el poble es transforma; és llei de vida, normal i natural, i així ha de ser. Però aquell Campos dels anys ’90 i dels primers anys 2000 encara continua viu dins el record de molts de nosaltres, que avui vos sentireu identificats amb les meves paraules. El Campos de la meva infància és d’hiverns freds a les aules del Fra Joan Ballester, que era la nostra segona casa; record la cruesa de l’hivern mallorquí d’un temps, que contrastava amb l’escalfor que trobava en els professors i en els meus companys d’escola, que s’han convertit amb amics de tota la vida. Acabàvem l’escola a les 5 i posàvem rumb directe a ca na Tro, perquè teníem música i piano, i esperàvem ansiosament que arribés el divendres per anar a catequesi, que era una festa, sobretot catequesi de confirmació. I l’endemà dissabte encarrilàvem cap al camp de futbol, perquè tocava donar suport als nins de la classe que jugaven - mirant amb enveja els que no hi havien d’anar a peu, perquè ja tenien moto (tot arribaria). I s’ha de dir que ho feien bastant bé. Arribaren a ser campions de lliga l’any 2002 i 2004, i record que va ser una gran festa. Més endavant, els caps de setmana vendrien marcats per activitats més vespertines i, per ser concrets, per la ruta que encadenava Es Puntasso amb s’Amagatall i Es Magatzem, passant per Es Districte. Una època que ja tenia l’institut Damià Huguet com a principal escenari i que record com un dels moments més divertits i entranyables de la meva vida. I és que Campos, tot i ser un poble relativament petit (de cada dia ho és menys), mai no ha estat un poble avorrit. Sempre ha estat dinàmic, ple de vida, i amb iniciativa de persones que estimen el poble i s’esforcen sempre per fer-lo millor. Quan hi pens, em venen records d’estiu preciosos, de dies en remull, amb polos des JOP, cadires a la fresca al carrer de ca els padrins i de ca sa Nana, els altres padrins i mumare despatxant darrera el taulell de la botiga de Can Ronquet, que sempre consideraré ca nostra, i he de dir que sempre he trobat que, sobretot mumare, tenia un do especial per fer-ho; horabaixes ataronjats amb renou de cigales, i nits estelades amb remor de grills. I festes sentides, de panxa roja i paperins, d’anar a l’ofici amb els padrins, d’anar en bicicleta a Ses Covetes, i de campaments a s’Estanyol i al Palmer.

A una persona adulta la conformen el conjunt de vivències i experiències que ha tengut al llarg de la seva vida. I jo, no ho puc negar, soc filla d’un home que volia ser pilot d’aviació i que no ho va poder ser. I és curiós com, de manera inconscient, jo he adoptat i he fet meu el seu desig de volar, de descobrir, de viure i d’aprendre sempre seguit.

També, igual que a les persones, la història i els principals esdeveniments ocorreguts modelen tant la fisonomia com el tarannà d’un poble. Joan Veny i Clar ja ens va ensenyar que darrera del mateix topònim de Campos hi havia la referència a les terres fèrtils d’aquesta gran depressió geogràfica: convergència de diversos canals d’aigua que desemboquen a una gran planura per encaminar-se cap a la mar, a Es Trenc, Ses Covetes, Sa Ràpita. Aquestes condicions físiques van fer possible el naixement d’un poble majoritàriament agrícola i ramader, fundat ara fa 725 anys pel rei Jaume II de Mallorca, tot i que existent des de ja molt de temps enrere. Però també hi ha una altra condició física, la situació geogràfica del poble, que ha modelat el paisatge urbà i ha refermat el vincle de les seves gents: la proximitat a les costes i a la mar. I ara sí que entram en el meu terreny.

La mar sempre ha estat font de perill i d’oportunitats a la vegada. La mateixa mar que va exposar el poble als perills de la pirateria i del captiveri és la que també va possibilitar l’emigració de campaners i campaneres cap a terres millors, a la recerca de noves oportunitats de futur quan la pobresa, la fam o la guerra pitjaven. Les properes costes també oferiren una via ràpida per a l’adquisició d’alguns productes en temps de racionament, com el sucre o el cafè, gràcies a l’estraperlo i el contraban que practicaven petites barques que s’aturaven, de nit, a Ses Covetes.

Campos, juntament amb Santanyí, han estat sempre els garants del flanc sud de tota l’illa de Mallorca, sense cap dubte la frontera més perillosa en temps passats, perquè era d’allà on venien els enemics no només del rei, molts dels quals venien del nord, sinó també de la fe, com diuen les llicències d’armament del segle XV. És a dir, enemics que no només cercaven riquesa, sinó també la captura de persones, l’església parlaria d’“ànimes”, que eren els habitants de l’illa. Amb una diferència substancial entre Campos i Santanyí. Ja no parlam de Llucmajor, perquè és ben coneguda la seva orografia, amb una costa alta amb penya-segats, que no permeten un desembarcament fàcil, tot i que algun també n’hi va haver. Similar és la costa de Santanyí, que també és alta, però amb la diferència que és molt irregular, formant cales i endinsades, perfectes per emboscades, atacs sorpresa i desembarcaments que es poden camuflar. És així que l’església de Santanyí, el Roser, va ser fortificat ja en el segle XIV, i va ser un dels pobles candidats a emmurallar, tot i que no s’acabés de fer del tot. Entremig de Llucmajor i Santanyí, la gran depressió de Campos, terra plana de platja, ideal per desembarcar,

facilíssim, però sense oportunitat de poder anar d’amagat; no hi ha refugis visuals, com a les cales de Santanyí. Tothom que arribava era advertit fàcilment i ja d’enfora. Per això les torres de defensa de Campos són una mica més tardanes, ja avançam cap a finals del segle XV o ja entram plenament en el XVI; ja guaitaven els turcs otomans de la Sublime Porta per les nostres costes. Però no només són més tardanes per l’orografia de la costa de Campos, o per estar situat el poble més amunt (apunt que de ben segur va tenir en compte Jaume II quan fundà la vila allà on és ara i no al Palmer, que era un altre nucli important habitat), sinó que aquesta terra sempre ha tengut una fidel guardiana, una còmplice silenciosa que ha fet de sentinella. Situada a l’avantguarda, l’illa de Cabrera funcionava de punt des del qual projectar avisos, senyals de fum de dia i de foc de nit, perquè la gent d’aquesta zona, no només del poble, sinó també dels voltants, de fora vila, de Sant Blai, del Palmer, es pogués resguardar a les torres de defensa. Un dels moments més emotius per jo és veure com cau el dia des de la primera línia de Sa Ràpita i afinar com s’encén per primera vegada el far de n’Ensiola a Cabrera. No puc evitar pensar que aquell trosset de terra que pareix tan proper, fa anys que ens guarda. La relació dels habitants de Campos amb l’illa de Cabrera és estretíssima ja des d’època medieval i encara avui dia. Sens dubte, els campaners i les campaneres van saber treure el suc de tots els mitjans que tenien a l’abast. Aquesta mostra de simbiosi per a la defensa de la població i de la terra mostra perfectament el fil conductor que connecta geografia (el reconeixement de l’entorn), història (aprendre de l’experiència) i política (projectar aquests coneixements per governar una comunitat i defensar-la).

Quan jo mir qualsevol de les torres de defensa del poble, moltes de les quals encara avui dia tenen elements visibles, no veig un poble atemorit, no és la por el que impulsa un poble a moure recursos per protegir-se, sinó la capacitat de resistència i la voluntat de sobreviure. És el desig de vida i el no el de mort. Només el coratge, la valentia i el desig de supervivència d’un poble va fer possible la unió de forces i la mobilització de recursos per construir refugis, tant dins com fora del poble, que els permetessin resistir. En un món sense forces armades, sense cossos de seguretat, la defensa de la terra, de ca nostra, quedava en les mans dels mateixos habitants i de la seva capacitat de resistència. I aquesta por i aquesta inseguretat no va fer als nostres avantpassats abandonar la terra, deixar-la per perduda, sinó que van saber fer de la necessitat, virtut. O com diuen en llenguatge més planer, van aprendre a fer “es cap viu”, perquè sense cap dubte sempre fa més un que vol que no un que pot. La capacitat de resistència i de defensar ca nostra ha de ser dels trets que més ens enorgulleixin com a poble, i les torres, símbol històric de la valentia i del coratge d’un poble situat a primera línia de front.

En èpoques més properes, però, la proximitat a la mar ha estat sinònim d’esperança, de consol, d’oportunitats. M’agradaria recordar avui a n’Antònia Aina Mulet Moll, coneguda com madò Tuninaina. Ella era una campanera que va néixer a Alger a les darreries del segle XIX, concretament dia 21 de juliol de l’any 1888. De pare i mare campaners, havia arribat dins el ventre de sa mare a la capital d’Algèria fugint de la pobresa que se sofria a Mallorca i, en general, a l’Espanya de la Restauració, sotmesa a una misèria econòmica, però també anímica, després de llargues guerres que acabarien amb la pèrdua de les darreres colònies. En efecte, Alger és la capital de país més a prop del nostre poble, molt més que Madrid i que Roma; si traçam una línia recta des de les costes de Sa Ràpita cap al sud arribam a Algèria. No de bades tot el comerç amb el nord d’Àfrica en època medieval era controlat des de Mallorca i per mallorquins. N’Antònia Aina era la meva rerepadrina, padrina de la meva padrina Coloma Lladó Artigues. Ella, que mai no s’hauria pensat que una reneta de tercera generació l’anomenés davant tot el poble, és representativa de tants i tants de campaners que van aprofitar la proximitat a la mar per emigrar i cercar un futur millor, tant a Amèrica, com també al nord d’Àfrica, en aquells moments territori francès, i amb millors perspectives econòmiques que una illa que no representava llavors les oportunitats d’avui. La valentia i el coratge també ens els demostren tots aquells que es van atrevir a canviar de vida per tornar més forts, com madò Toninaina, i la seva microhistòria, com la d’altres molts campaners, dibuixen el Mediterrani com el que ha estat sempre: un immens llac amb un continu moviment de persones. Ells són protagonistes de rutes que avui dia van del sud cap al nord, però que durant molt de temps varen anar del nord cap al sud; ca nostra és avui terra d’acollida de persones que venen de llocs que un temps van acollir també mallorquins i campaners. I això també forma part de la història de Campos com a poble i ajuda a entendre i relativitzar la història de les seves gents. Mirant amb una perspectiva històrica que va des dels segles XIV i XV fins avui dia, aquests fets és com si fossin ahir.

I de les necessitats defensives d’època medieval i moderna, passant per l’emigració de finals del XIX i principis del XX, arribam a l’època de la gran opulència d’avui dia, en què sembla que la necessitat, el perill, la fam o la guerra són paraules que mai no han tengut significat aquí. Una època en què les nostres costes i la nostra mar, una altra vegada, ens han aportat riquesa, benestar, i tranquil·litat, gràcies al context d’una època de pau. Ja ho deia en Mark Twain, que la història mai no es repeteix, però de vegades rima. Sens dubte, hem tengut la sort de viure una època tranquil·la i de benestar, en comparació d’altres de més llunyanes, però l’època actual també transforma el poble i la seves gents i també comporta reptes, ben igual que les anteriors. Estudiar història és, al cap i a la fi, entendre com les generacions passades varen respondre i superar els reptes que la vida els va posar, en un món sempre en transformació, sempre ple de canvis i sempre amb desafiaments. Les campaneres i els campaners d’avui, i també els de les generacions futures amb molta seguretat no hauran de tornar fer front al perill de la pirateria, ni tampoc a la pobresa ni a la fam, però sí que està en les seves mans, en les nostres, la preservació del poble conegut i dels trets que fins ara han caracteritzat als habitants d’aquesta terra. Del patiment per la manca d’habitants per defensar el poble un temps, d’una terra d’emigrants a la recerca d’oportunitats de vida millors, hem passat a ser un dels territoris amb més arribada de persones de fora, tant de visitants com d’altres que han vengut per quedar-se, de nord, de sud, d’est i d’oest, i ells també seran els mallorquins i els campaners del futur. Sant Julià mai no havia vist créixer tanta gent des de la fundació del poble, ara fa 725 anys, i això aporta una gran riquesa i vitalitat, però també un gran repte de futur. Saber administrar bé, aprofitar, gaudir del benestar que ara genera el turisme i que porten les persones que venen de fora i, a la vegada, transmetre i preservar per a les generacions futures tot allò que sentim nostre i que tots estimam, el llegat dels nostres padrins com a poble: la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, el nostre medi natural, són les pàgines d’història que ara, en aquests moments, ens toca escriure a tots nosaltres. Perquè sempre hi pugui haver algú que, vengui d’allà on vengui, se senti de call vermell i que des de Campos digui terra, país, Mallorca, com deia Damià Huguet. I estic convençuda que ho sabrem fer bé; les torres de defensa ens recorden que som un poble que no s’atemoreix davant les adversitats i que ens renovam per sempre tornar més forts.

I, per acabar el pregó d’enguany i donar definitivament el sus a les festes, no ho podria fer d’altra manera que invocant i demanant a la Mare de Déu assumpta, assistiu- mos, campaneres i campaners, alçau-vos, perquè els pirat..., perdó, perquè les festes ja són aquí. Molts d’anys i que tenguem unes bones festes de la Mare de Déu d’Agost!

Victòria Burguera Puigserver